El feudalisme

L'aparició del feudalisme

Cap al final de l’imperi Romà hi va haver un procés de ruralització de la societat. El declivi de l’economia i la paralització del comerç feien que a les ciutats hi hagués mancança d’aliments pels problemes de subministrament. La gent deixava les ciutats i buscava lloc per a poder viure a les grans explotacions agràries.

D’aquesta manera, petites comunitats camperoles establertes en poblets defensats per palissades o sota la protecció d’un gran propietari sobrevivien gràcies a les feines del camp i la cria de bestiar .

A aquest procés de ruralització cal afegir la fragmentació política heretada de la desfeta de l’imperi Romà i la posterior ocupació dels territoris pels pobles germànics. Les onades d’invasions del territori europeu per part de musulmans, normands i hongaresos al llarg dels segles VIII, IX i X van generar un clima d’inestabilitat política i territorial.

Els reis germànics no tenien prou recursos per a administrar, controlar i defensar tot el seu territori. Llavors van concedir als nobles terres i propietats, a vegades regions senceres, com a pagament per la defensa de la població. Amb el temps, els beneficis van ser de caràcter hereditari i els senyors feudals van anar assumint funcions administratives, legislatives i econòmiques.

A partir del segle IX, el feudalisme a l’Europa occidental ja és una realitat. Com a sistema econòmic va perdurar fins al segle XVIII i en alguns països fins ben entrat el segle XIX. (L'animació següent recrea la formació i l'evolució del feudalisme, el sistema econòmic i social predominant a Europa durant l'edat mitjana, Crèdits: Zenit ). ( Feudalisme i canvi feudal i Lectures on Ancient and Medieval European History)

L'agricultura feudal

La terra era la font de riquesa principal, i l’agricultura, la base econòmica de la societat medieval. La ramaderia i l’explotació dels boscos eren les altres dues activitats econòmiques més importants, mentre que l’artesania i el comerç es van reduir molt.

Els camperols anomenats serfs van ser la base de l’agricultura feudal. Estaven lligats a la terra que conreaven, i totalment sotmesos als senyors feudals. Els serfs havien de lliurar part de la collita al senyor i una desena part (el delme) a l’Església, havien de pagar per utilitzar el molí , el forn, la ferreria o la premsa del vi; havien de treballar gratuïtament per al castell i formar part de l’exèrcit del senyor en cas de guerra. També pagaven al senyor un arrendament de la terra que treballaven i eren objecte d'un seguit de pràctiques desfavorables per part dels nobles, anomenades a Catalunya "mals usos".

Entre els segles V i X no es van produir gaires canvis respecte a l’agricultura de l’època romana; encara es feia servir l’arada romana , o bé arades amb rella de fusta endurida al foc que no permetien obrir solcs profunds i, per tant, permetien una productivitat baixa.

Cada any es deixava reposar una part de la terra (guaret) perquè recuperés la fertilitat, utilitzant els adobs naturals provinents del bestiar.

Els cultius més habituals eren el blat, l’ordi, el sègol, l’olivera i la vinya. L’alimentació estava formada bàsicament per pa, farinetes de cereals, derivats de la llet, ous, peix salat, llegums, vi i cervesa. El consum de carn era un privilegi dels senyors.

Dels boscos s’obtenia la fusta per a cuinar i escalfar-se, fruits silvestres i els glans de porc. Per a poder caçar i pescar, els serfs havien de pagar una autorització al senyor feudal.