El 1973 hubo en Chile el fatídico golpe de estado contra el presidente Allende que convulsionó al mundo. En 1973 también nos dejaron los tres Pablos, tres mosqueteros geniales del arte. Y en ese año también nací yo. Creo que al poco de ver la luz, mi piel se impregnó de aquella poesía, pintura y música que quedó vagando solitaria. Y menos mal que me se me pegó la valentía de los derrotados que lucharon por un mundo mejor, puesto que esa valentía la necesitaría en los años posteriores.

Debido a una asfixia nací con Parálisis Cerebral, la cual no fue diagnosticada hasta pasado los cuatro años de edad.

A los nueve años entré en un centro para niños con esa afección. Allí cursé hasta quinto de EGB. Al terminar, estuve cuatro años en un Centro Ocupacional, donde sólo hice un cursillo de informática durante un trimestre. Además de ser una época de estancamientos, intelectualmente hablando, pues ahí no estudié nada, personalmente fue unos años duros. La directora y yo teníamos diferentes modos de ver el mundo. Fue por aquellos años que me inicié en la lectura, leyendo novelitas románticas que guardaba, con cuidadoso celo, para que no me echaran la bronca.

De aquel lugar pasé al centro Pont d´Drago, centro para personas discapacitadas, donde aprendí un poco de diseño gráfico, informática y audiovisuales. Mientras tanto, me apunté a una escuela de adultos para conseguir el Graduado Escolar, a la cual asistía al terminar mi jornada en el Pont d´Drago. Al acabar mi formación en los dos centros me apunté a un cursillo de escritura creativa y estuve en el Aula de Lletres ocho maravillosos años. En el Aula de Lletres estudié lengua y literatura, técnicas de novela y cuento, y lo intercalé con un cursillo, de un año, de Producción Editorial. El curso se componía de corrección de textos, compaginación, diseño grafico y marketing… Todo el proceso que lleva un original al llegar a la editorial hasta que llegar el libro a las librerías.                                   

Durante ese tiempo, conocí al que hoy es mi marido, me casé después de siete años de noviazgo.

Fue en el Pont d´Drago, cuando una monitora me recomendó un libro… Un libro muy especial…

La pintora mexicana Frida Kahlo me emocionó y me motivó hasta tal punto de pasarme muchos años leyendo y estudiando su vida. Ella sería mi guía, mi fuerza y mi referente…

Hay una frase que con la cual me identifico mucho; “Pies, ¿para qué los quiero? Si tengo alas pá volar”. 

Actualmente voy a ASDI  y realizo cursos de escritura creativa y literatura

Conte de primavera i d’esperança

Dedicat a Pili Egea, una escriptora formidable

Hi havia una vegada un indret molt bonic, a tocar de la serra de Collserola, voltat d’alzines, pins, falgueres i roures, i molt a prop d’una població, amb nom de sant, que ha crescut molt en poc temps. En aquest llogaret i pràcticament en 2 quilometres a la rodona hi vivien diverses comunitats. Algunes d’elles amb històries difícils fruit de la seva singularitat i de la consideració que en temps anteriors es tenia d’aquesta singularitat. Aquestes comunitats: els ATAM-encs, els MORAG-ins, els ASDI –ans, i els ESTEL-encs, havien patit en altres èpoques certa discriminació, resultat de la ignorància i el desconeixement d’altres col·lectius; vivien en les seves comunitats , de forma força endogàmica i s’obrien poc als altres. En els últims temps les coses havien anat millorant i aquestes comunitats s’havien obert, formaven part del teixit social i procuraven ser presents en tots i cadascuns dels aconteixements de la ciutat.

Aquestes comunitats han compartit, entre elles, espais de lleure, de treball, de convivència, amb el més absolut respecte mutu i amb el reconeixement a la seva idiosincràsia.

En aquest territori hi havia però una comunitat molt diferenciada de les altres els Arnau Cadell-ians. Els Arnau Cadell-ians eren molt bona gent, però es trobaven en una etapa del cicle vital molt complicada, a part dels seus caps (professors, tutors, etc.) eren un col·lectiu situat entre els 12 i els 20 anys, plens d’hormones revolucionades i amb un futur incert, amb grans pressions mediàtiques sobre l’èxit, la intel·ligència i una sobrevaloració de la bellesa física. En aquesta etapa de la vida és fa difícil sortir del pensament egocèntric i aconseguir empatia amb persones que est troben molt lluny de les seves preocupacions més immediates. Per això els Arnau Cadell-ians miraven amb certa estranyesa, aquests altres col·lectius, i a no ser que per experiències properes: familiars o amics, tinguessin un contacte més directe amb aquestes persones, generalment ignoraven aquesta realitat.

En el últims temps s’havien fet força intents d’apropament, els caps d’aquests col·lectius (professionals, etc.) havien parlamentat amb els altres caps (professors) havien fet xerrades, sobre aquesta singularitat, és a dir, sobre les diferents discapacitats que afectaven a aquests col·lectius. Aquests apropaments havien tingut força èxit però calia fer un pas endavant. I un bon dia es va enviar una emissària a parlamentar i els ASDI-ans varen enviar a la Pili, ella està afectada per una paràlisi cerebral i els va semblar l’emissària perfecta: és bonica, intel·ligent i sobretot disposa d’un finíssim sentit de l’humor. La Pili va anar diverses vegades a visitar els Arnau Cadell-ians i l’experiència va ser magnifica. Van parlar sobre molts temes: de la seva afició per la literatura, de l’esforç que representa sobreportar una discapacitat, tant des del punt de vista dels temps que costa realitzar una determinada activitat, com des del punt de vista de haver de fer determinades renúncies. Les tres trobades varen ser un èxit des de tots els punts de vista: de l’apropament entre dues realitats viscudes des de posicions diferents però que no comprometien, en cap cas, la capacitat de comprendre, d’empatitzar, de trencar tòpics i enderrocar mites. Des d’aquí felicitem totes les iniciatives que reforcin aquest apropament i malgrat no sempre puguem enviar emissaris tan brillants, aquestes iniciatives serveixin per trencar les barreres entre les “comunitats” tan del nostre entorn més immediat com a nivell més global.

I vet aquí un gos ves aquí un gat aquest conte s’ha acabat. El que no hem d’acabar és amb l’esperança, el respecte a la diversitat i al reconeixement més absolut a la singularitat de persones i col·lectius. Treballarem per la cultura del canvi.