| ||||||||
| ||||||||
|
Presentació
|
|
La cultura mediterrània del vi El gran Ramsès II recorda, al seu testament de grandeses, que ha ofert al déu Amon "vinyes sense límits als oasis del sud i del nord [...], així com els seus corresponents veremadors, reclutats d'entre els captius de guerra [...] incloent-hi, a més, canals de regadiu". El vi té una llarga tradició a la nostra cultura. EI blat, l'olivera i la vinya van ser els cultius ancestrals de l'antiga civilització mediterrània. Simbolitzen els guanys de l'home sedentari que era capaç d'obtenir la matèria primera, però també de transformar-la i elaborar-la amb el seu enginy i el seu treball. A diferència del bàrbar, que s'acontentava a recollir els fruits que li regalava la natura o que es procurava les proteïnes caçant a vegades els seus semblants, l'home sedentari practicava l'agricultura. I aquesta activitat l'obligava a construir i administrar un hàbitat estable, crear sistemes de convivència, habilitar formes de comerç i de comunicació social, i assentar les bases de tot el que actualment anomenem civilització. Els clàssics grecs ja presenten la cultura del vi com a característica dels pobles agricultors civilitzats, en contrast amb els bàrbars, que no saben beure. L'Odissea descriu, en tons càustics, la borratxera de Polifem, que es beu el fogós vi de Maro sense prendre precaucions i sense barrejar-lo amb aigua. No s'ha d'oblidar que els grecs menyspreaven els que no sabien barrejar el vi amb aigua. Aquesta operació s'anomenava krassis, d'on ve la paraula que avui utilitzen els grecs per designar el vi: krassi. A diferència d'aquest poble bàrbar borratxo, Laertes -el pare de l'heroi Ulisses -es presenta com un viticultor virtuós, satisfet de la qualitat dels seus vins que procedeixen de cinquanta varietats de raïm diferents. Plutarc ens conta que els joves atenencs no identificaven el concepte de nació amb unes fronteres polítiques, sinó amb quelcom més universal: amb una cultura dietètica que incloïa el pa, l'oli i el vi. Per això es dirigien al santuari d'Agrula, on juraven fidelitat a la terra on creixien "el blat, la vinya i l'olivera". També nosaltres, quan arribem a un país que ens ofereix aquesta benvinguda amb pa, oli i vi, ens sentim com a casa. I no deixa de ser curiós que, després de vinti-cinc segles, la dieta mediterrània torni a ser considerada, entre els especialistes, com un hàbit saludable. No s'ha d'oblidar, a més, que el sentit de la moderació en els àpats i en les begudes es va considerar sempre distintiu de l'home civilitzat mediterrani. I ja en l'època de les Guerres Mèdiques, l'educació política dels antics grecs, no exempta d'un esperit de propaganda nacional, proclamava clarament que l'aspecte propi de l'home mediterrani era la moderació, a diferència dels costums decadents i fastuosos dels perses. A la Ilíada, la descripció de l'escut d'Aquil·les demostra la importància que la vinya tenia per a la paideia grega i l'educació dels joves. S'ha de reconèixer que era un escut tan barrocament decorat que podria avui figurar a la més pretensiosa etiqueta: "Una vinya d'or pesadament carregada de raïms [...] negres raïms que pengen de les copes, sostingudes sobre espatlleres de plata [...] EI travessa un sol sender per on caminen els veremadors quan arriben al temps de la collita. Noies i joves de tendres sentiments transporten, en cistells trenats, els fruits dolços com la mel [...]" Per Homer sabem que els aqueus que assetjaven Troia consumien vi de Lemnos i que els troians se'l subministraven de les vinyes més properes de Frígia. Entre les metàfores homèriques més boniques recordarem els "mars foscos com les ressòls del vi". Els fanàtics prohibicionistes haurien d'explicar-nos per què les grans civilitzacions mediterrànies van néixer a països nodrits pel cultiu de la vinya. Tota la nostra cultura està acompanyada de la presència del vi. I només cal esmentar les vinyes dels ordes monacals més importants -benedictins, cistercencs, cartoixans -per fer-se càrrec de la sagacitat d'aquells eremites que van seleccionar, a l'edat mitjana, els millors pagus de vinyes. Des de Montserrat fins a Poblet, des de Santes Creus fins a Sant Pere de Roda, els ordes monacals van propagar a les nostres terres la cultura del vi. Qui estudiï la nostra història observarà com a Catalunya, des de Ramon Berenguer IV, es dóna suport, amb clara intenció cultural, a l'assentament dels monjos a les terres frontereres, s'empara el cultiu de la vinya i es difonen costums i creences que es consideraven distintius del món cristià mediterrani. L'alegria vitalista del Renaixement va aportar un nou optimisme a les labors ascètiques i monacals de les vinyes medievals. I els grans vins es van convertir en símbols de cultura i de convivència que van inspirar poetes j pintors, músics i cantants, com a aliments indispensables a la bona taula i còmplices generosos del plaer de viure. Per això la culta Florència dels Mèdici presumia de ser la ciutat que consumia, en el seu temps, els millors vins. Seria impossible comprendre la cultura d'Occident sense conèixer la vinya i el vi, juntament amb el seu apassionant entorn: varietats viníferes, mètodes de cultiu, arts d'elaboració, tècniques de tast, aliances de vi amb menjar, etc. Com comprendre, sense esmentar mil cops la vinya i el vi, el Banquet de Plató, Les bucòliques de Virgili, les tradicions de la litúrgia cristiana, els aforismes de Leonardo da Vinci, el Falstaff de Shakespeare, les pintures que Goya va dedicar a les veremes, el brindis de La Traviata, algunes decoracions de l'arquitectura modernista barcelonesa o, més senzillament, moltes de les nostres festes populars. Afortunadament, la vinya i el vi segueixen inspirant els artistes i proporcionant treball honest a moltes persones del nostre món. Som homes de diferents nacionalitats, races i diferents religions, amb variadíssimes tradicions locals; però junts podríem fer cap a l'antic santuari d'Agrula, perquè compartim la pacífica cultura mediterrània del vi.
Mauricio Wiesenthal |
