2.2. La cançó Le temps des cerises 2.3. Els Miralpeix
 Crítica de Jordi Castellanos a <<Serra d'Or>>, juny de 1977)
Le Temps des Cerises
Barcelona, 1933. Estimat Pere: Segurament et preguntaràs com és que em despenjo de sobte per escriure't una carta, jo, la persona menys correcta en aquest sentit. Tens tota la raó de pensar que sóc un insubstancial. I tens tot el dret de pensarho, sobretot tu, que has triat la vida més difícil, allunyat del món i de les innombrables, extraordinàries i meravelloses temptacions, retirat per sempre desgraciat, no saps el que et perds de les vergonyes de la terra dalt d'una muntanya feréstega, amb cap altra companyia que els ocells del cel i una dona em sembla recordar que es diu Marina, la qual, del sexe femení, només en conserva el nom. Però, mira, t'escric perquè he arribat a una situació límit. Ensumo que arrufes el nas i dius: <<vaja, aquest bandarra torna amb alguna ximpleria>>, i veig com les teves espatlles es decanten una mica més cap endavant sota la immensa càrrega expiatòria, aliena naturalment, que has de suportar. Bé, fugiré de retòrica. No puc més, ho repeteixo. Sé que tu no has ignorat mai el drama de vegades més aviat diria el sainet del meu matrimoni. El meu caràcter més aviat cínic no es pot avenir així com així amb qualsevol dona que se'm posi davant els na..., perdona la indelicadesa. Encara que fos el ser mes angelical, més pur, més dolç, més... que Déu hagi mai posat sobre la terra. De tota manera, pressento que aquest cas no és el meu. Patrícia em fa suar sang, t'ho ben asseguro. El seu posat m'entrebanca la inspiració. La vena poètica se m'esgarria només de veurela somicar en un cantó de la saleta, la que dóna a la galeria, i dramatitzar per totes les desgràcies entre les quals, la meva inevitable presència que li ha tocat de rebre. No nego que el meu fanatisme per idealitzar el món, per enlairarlo, pot haver contribuït, amb bona part de culpa, a fer-la arribar a l'estat actual. Però em sembla que sóc jo qui és a punt d'arribar a una situació realment insostenible. No, no t'espantis, no tinc pas la idea de consumar la cosa amb un assassinat. Fóra massa barroer, massa vulgar. Per molt que intento d'analitzar els motius que han contribuït a agreujar les nostres relacions, m'hi perdo, creume. I prou que barrino per treure'n l'entrellat. ¿Quins deuen ser, pregunto, els fets que l'han convertida en aquesta mena de bestiota grossa, desgrenyada, criticaire i cridanera, completament negada per a sentir la més tènue atracció per belleses terrenals? Potser et diria, si reflexiono calmadament sobre el nostre passat, que l'error més greu que vaig cometre va ser de treurela del seu medi ambient, la masia de Gualba, i durla a Barcelona. No s'hi ha acostumat mai. I això que l'he treta a passejar bastant sovint, i no he dubtat mai, tampoc, de presentarla a les amistats més intimes. En molts aspectes m'he comportat com calia, educantla, iniciantla i perfeccionantla d'acord amb les circumstàncies ambientals. Més d'una vegada, no cal dirho, l'he convidada a participar en les meves distraccions apassionadament literàries. I ara em ve a la memòria un exemple de la nostra inconnexió que podria il·lustrar el que intento d'explicarte: saps que cada setmana assisteixo regularment a una tertúlia, la del Núria em sembla que alguna vegada t'hi havies deixat caure, on ens desviem, amb la nostra verbalitat culta i europea, vers converses de tema eròtic. Veuràs, després d'un bon xeflis amanit de xampany francès, qui és que no s'embranca... Ja saps què vull dir amb això d'embrancarme; les nostres converses giraven sovint al voltant de records de joventut, ja saps, facècies... Doncs, com et deia, si m'animava emportat pels mínims suggeriments eròtics, telefonava a Patrícia i li demanava que es comencés a preparar. Bé, ho aclariré: quan deia preparar volia dir que li arribava l'hora de col·laborar amb mi en una mena de ritual en el qual, amb natural sol·licitud, jo l'havia iniciada. Els rituals porten una bona dosi de sacralització, i aquell no se n'escapava. Es tractava d'una barreja molt matisada de sexe i de religió. Consistia a trobarmela, en arribar a casa, estirada damunt el llit completament nua i amb un lliri a la mà. A la cambra del costat, una gramola llançava els primers acords de l'Ave Maria de Schubert. Ja ho veus. Ben poques coses li he demanat per a alleugerir la nostra convivència. ¿Què vols que t'hi faci si això sol em bastava? Perquè he de confessar que ben poques vegades l'escena continuava. Quan me la trobava en aquesta positura, així, ben quietona i mirant amb virginal beatitud el sostre de l'habitació, li demanava ben demanat que s'hi estigués una mitja horeta, i aleshores m'arribava el moment celestial, diví, ben poques vegades repetit, de compondre un madrigal. Ja ho veus, doncs, com em sento de ferit per la seva incomprensió. No, no em contestis. Excusa'm la relliscada confidencial. Tenia ganes d'esbravarme i ja ho he fet. Et voldria fer només una pregunta insignificant: ¿tu canviaries la música de Schubert per una simfonia de Beethoven? Ben teu: Esteve Miràngels MONTSERRAT ROIG, Molta roba i poc sabó...
1958La Judit trucà des de baix perquè l'Encarna l'ajudés a pujar els cistells de la plaça. Havia anat a la Boqueria. Hi trobava el peix més fresc i els llegums hi feien més goig que als altres mercats. Feia dies que sentia un doloret a l'espinada, hauré d'anar al metge, va dir-se. Mentre pujava l'escala, pensava en la festa que en Joan volia celebrar el dissabte vinent. Ho feia en honor d'en Joan Claret. Darrerament, al seu home no li anaven gaire bé els negocis. Havia tingut la idea d'associar-se amb el consogre. Anit, en allitar-se el trobà preocupat. Què et passa?, li havia preguntat. No res, no res... En Joan no li explicava mai les penes. Ella tampoc. En Joan li va estrènyer ben fort la mà i la portà als llavis. La Judit li acaricià la galta. No et van bé les coses, oi? En Joan no va dir res. Per què li havia d'explicar els seus problemes? Ell en tenia prou, de saber que la tenia a la vora. Com una escalfor, una presència. La Judit no ho ignorava. Ho havia assumit des de bon començament. En Joan l'havia tractada com una reina. No li havia demanat cap altre esforç que la seva presència. I ella la hi havia donada. La Kati..., quedava tan lluny. Quan en Joan tornà del camp de concentració, ara farà setze anys, fet una desferra i una por ben fonda als ulls, la Judit l'abraçà i ell s'hi deixà anar. En Joan plorà una llarga estona. La Judit no, la Judit tenia els ulls secs. La Judit, qui ho sabria?, només havia plorat una vegada... I ningú no ho sabria... Havia plorat quan li van portar la carta de la Kati on li deia, ja ho veus, Judit, ara que he trobat l'amor, la Història me'l pren... La carta que la Kati havia escrit abans de suïcidar-se. Quan en Joan li besava el mugró, ella el bressolava. I s'adormia entre els seus pits.
20 de setembre de 1942
1958La porta de la cuina s'ha obert de sobte i la Natàlia hi ha tret el nas. Què hi ha per dinar?, ha fet. I la Judit li contesta que hi ha farcellets de col. La Natàlia i ella no parlen gaire, la Judit s'adona que la seva filla no vol saber res, de les feines de la casa. I ella la deixa fer. De vegades, però, la indiferència de la filla la humilia. La Natàlia ha pogut anar a estudi, ha fet ceràmica, coneix idiomes... La Natàlia no s'ha de guanyar la vida. Ho pensa per ressentiment? No, no, Déu me'n guard. Queden ben lluny les propostes per anar a Viena... Les coverses amb la Kati, només ella entenia què volia dir la Judit quan parlava de crear una melodia, alguna cosa nova, només la Kati entenia la seva peresa per interpretar les peces dels altres... Però alguna vegada, no sap per què, se sent menystinguda quan la Natàlia afirma que no es casarà mai. I que no tindrà fills. Sembla com si la seva filla l'acusés, potser de la seva covardia? Què sap ella! La Judit s'ha casat i ha tingut fills. La Judit estima en Joan. I també estima com una boja el darrer fill, en Pere...(...)
5 de juliol de 1943
20 de juliol de 1943
30 de juliol
1 d'abril de 1948
15 d'abril de 1948
1958Si la Kati hagués conegut la Sílvia, segurament se n'hauria rigut. Potser més que de la fleuma de la Patrícia. La Sílvia té alguna cosa que crispa, no sap ben bé què. La Judit l'observa, potser el posat de víctima per a la immolació. Víctima sense dirho, sense queixarse'n. Aquestes dones destorben, feia la Kati. La Sílvia havia estat educada per a ser feliç i déu n'hi do, si n'era. S'havia casat amb un home bell, el seu fill Lluís. Allò que diries un triomfador, un cavaller, un home com cal. La Judit branda el cap, pobra Sílvia. La Judit coneix prou bé en Lluís. Sap com als jesuïtes s'havia entestat a ser el primer. Mai no hi arribava, tot just al segon o al tercer lloc. Però ho feia perquè els de casa el valoressin. I en Joan no vivia per als fills sinó per a la Judit. I la Judit no li feia cas, no li agradava, el seu fill. Pitjor encara: no se l'estimava. I això que ell feia mèrits. Però li vingué un atac de riure per dintre quan li va dur la flonja de la Sílvia i li va dir que s'hi volia casar... Com haurien rigut, ella i la Kati. Li havia ensenyat la Sílvia de la mateixa manera que li va mostrar el diploma de final de carrera o el cotxe que s'havia comprat amb els primers diners. Li havia ensenyat la Sílvia només perquè la Judit l'admirés. En Lluís havia aconseguit una noia bonica, filla d'un home enriquit per l'estraperlo, en Joan Claret... I, a més, havia aconseguit que aquesta meravella de criatura deixés la dansa, diuen que anava per primera ballarina del Liceu. Abandonava allò que més estimava la Judit: l'art. L'havia deixat per un home, el fill que la Judit per dins detestava. En Lluís li llençava les tornes per la cara i li deia, ho veus?, jo també he aconseguit una dona que deixa la dansa per mi, pel matrimoni. Ho veus? Era una venjança i la Judit no li ho perdonaria mai.(...)
1964Parla la tia Patrícia<<El senyor de la funerària i en Lluís ja s'han posat d'acord, l'enterrament serà de 7.500 pessetes. Si no, no l'enterrem, ha dit el senyor de la funerària tot desant el catàleg. Ja sé que és una excusa, no conec de cap mort que no hagi estat enterrat, però tampoc tindrem la Judit dies i dies al balcó, a fi que l'airegin...>>L'enterramorts té cremada la banda esquerra de la cara. Uns grumolls de color lila sobresurten entre les arrugues. Sembla la lluna vista de prop, la lluna que jo m'imagino, tan bonica de lluny i que deu ser fastigosa si t'hi acostes. Una lluna tota grumosa, llefiscosa, una lluna bruta. Potser li tinc mania, a la lluna, perquè l'Esteve es passava tot el sant dia cantant coses boniques a la lluna. Quina bestiesa, la lluna. >>L'enterramorts, vull dir el senyor de la funerària, ha mirat si tot estava en ordre. Ha fet les consultes amb en Lluís, en Joan no s'hi veu, de tanta pena. L'Encarna li ha fet una tassa de til·la i ara jeu a l'alcova. L'enterramorts ha agafat la mà de la Judit, que Déu l'hagi ben perdonada!, i l'ha deixada caure. Els rosaris han anat a raure a l'altre costat, sobre del taüt, i la caixa ha trontollat. Mare meva, si arriba a caure. El senyor de la funerària ha fet la volta per l'altra banda de la caixa, per veure'n les proporcions s'ha apagat un ciri i ha estat una bona estona mirant.se'l, com si el ciri fos una persona i no un ciri. Però el ciri continuava apagat. Després de vestir la pobra Judit, el senyor de la funerària ha fet una repassada a la cambra, semblava com si hi busqués alguna cosa. Jo no el deixava de petja. No m'agrada la seva cara plena de grumolls. Ha mirat les nines, les nines de porcellana, les de cel·luloide, s'ha aturat davant dels paravents folrats de seda i amb motius japonesos, i s'ha plantat com un estaquirot davant dels fetitxes de la pobreta Judit, tantes rampoines, Senyor, els amorets, les estampes, la caixeta blava de l'Adolf Fargnoli, els ventalls de paper, el corn de caça, les pintes de plata... Després, ha fregat amb el dit les tovalloles de punta de ganxet com m'ha costat d'emmidonarles!, no volia que ho fes l'Encarna, la corona de flors, <<del teu espòs>>, els mapes del meu germà, els retrats. >>Una bona estona, s'hi ha passat, davant dels retrats. La Judit i el meu germà de perfil, que miraven, tots dos, cap a la dreta, i que ben bé semblaven el rei Alfons XIl i la Merceditas, tan senyors, tan dignes, tan nets, ell amb uns grans bigotassos i ella amb tannara damunt del cap, envoltats de glicines..., però, què dic, ara!, a veure si m'estic trastocant!, si el retrat no és de la Judit i el meu germà, sinó dels papàs de la Judit, els francesos, que diuen que eren mig nobles! I jueus. >>Així, tots dos mirant cap a la dreta en una bonica fotografia d'artista, tan bonica que sembla una pintura, en un marc daurat que fa recargolins, vet aquí la mamà de la Judit que és la Judit mateixa, la més bonica de totes i sempre sense joies, amb un vestit blanc, coll alt, randes menudes, i un pentinat alt, de reina. Una gran senyora. La Judit, deien al barri, i també les amigues que ens reuníem al Núria abans de la guerra, és altiva com una reina. Sé que a mi em trobava pagesa... L'Esteve, Déu l'hagi ben perdonat, sempre deia que si no fos la meva cunyada no sabria pas què faria, deia que el tenia enamorat, tan bonica, tan discreta. La Judit té un enigma, un misteri, i se l'emportarà a la tomba, afegia. Potser sí, que tenia raó. L'Esteve opinava que era tan dama i tan fina que semblava ben bé el retrat de la Ben Plantada d'en Xènius, i la Judit somreia quan li ho sentia dir, em sembla que això li agradava, somreia d'aquella manera tan especial, un somriure a mitges, com si fos cap en dintre... No, la Judit no era feta per viure a Barcelona, si de cas a Hamburg, a Viena, a Milà..., deia l'Esteve, feta per a portar corona. Trobo que de vegades l'Esteve era una mica cursi. >>Abans de la guerra, la Judit tocava el piano com els àngels, omplia la sala de notes i de melodies. Jo m'emportava el ganxet i l'escoltava des de la galeria. Un dia em va dir que, d'ençà de la primera malaltia, es fonia pels versos. Quan hi anàvem a fer visita, sempre tenia una paraula amable per a tothom. Encara que no parlava gaire. Només l'he vista xerrar pels descosits amb la Kati. Només amb ella el seu riure era d'alegria. >>De tota manera, he de confessar que la Judit em feia por. No sé com explicarho..., hi havia dies que em feia molt mala cara i, quan la vaig voler ajudar per allò de la desgràcia d'en Pere, em treia de casa només amb la mirada. No sé si era dolenta..., ai, que Déu em perdoni, de pensar tan malament. Si fes cas del que deia la Sixta..., la Sixta deia, la Judit té la malicia a dins, no estima ningú. Però, no, no, no vull ferli cas, això és un pensament dolent. La Sixta sí que n'era, de mala persona. Vivia amb la malaltia de l'enveja. >>La Judit tenia la mirada trista, molt trista, poques vegades reia. Només quan ella i la Kati seien al jardí de casa, a l'ombra del llimoner, aleshores totes dues reien, i això que era la guerra i tots ens moríem de por. Em sembla que la Judit sempre se sentí estrangera. I no vull dir al país, no, sinó a casa, entre nosaltres. Fins aquí, el seu país es reduïa a això, al pis del carrer del Bruc, a les sales i als paravents, als fetitxes, com diu el meu germà Joan. Potser només era tota ella quan seia amb la Kati sota el llimoner o quan tenia en Pere a prop, assegudet a la cadireta de boga. La Judit, quan reia, ho feia d'una manera que m'espantava una mica. Reia com un ocell. >>Però, per què se m'ha acudit que la Judit era dolenta? Això és un mal pensament i me l'he de treure del cap. >>Aquesta foto és de quan la Judit i els seus papàs vivien a Narbona. La Judit tenia uns tretze anys. Diuen que anava per concertista si no hagués estat la malaltia. Perquè la Judit, de molt jove, abans de casarse amb el meu germà, va haver d'allitarse. El cos se li va paralitzar. Diuen que li van dir, miri, vostè, no s'enamori mai, perquè no ho podrà fer tot, o el piano o casarse. I la Judit es va enamorar del meu germà Joan i ja no va poder anar a Viena, per fer de concertista. O va ser en Joan qui s'enamorà de la Judit? Mai no m'ho van contar, això. La Judit no m'estimava gaire. Em trobava una bleda. >>En aquest retrat, la Judit hi toca l'harpa amb la cabellera tota estesa. Era bonica, la Judit. M'agradava, no em cansava de mirarla. Judit, que bonica eres. I jo, tan lletja... La meva cunyada, de jove, tenia el cabell rull i bru, però després, quan es ferí, el cabell es tornà blanc com núvols de cotó. Jo li pentinava, i era de seda, el seu cabell. M'hi passava hores, tot acariciantli el cabell. M'agradava ferho a poc a poc, a la quietud de la galeria, a les fosques. Les meves mans diuen que les meves mans eren molt boniques repassaven la cabellera estesa. M'hi estremia, m'agradava, i no sé pas per què. Les meves mans acariciaven la cabellera mentre els ulls de la Judit eren buits, uns ulls que no miraven enlloc, o potser només miraven als patis que donaven a la galeria, li acariciava la cabellera mentre ella tenia aquella espantosa nina amb forats enlloc d'ulls damunt de la falda, acariciava la nina mentre jo tenia la Judit entre les meves mans, el caparró de la nina i la seva cabellera, la de la Judit, que bonica que eres... Ningú no ens veia. Ens estàvem soles, a la galeria sense llum. Tu al balancí, la cadireta de boga d'en Pere a la vora, mentre em deixaves fer. Et deixaves anar entre les meves mans. Si no hagués estat impossibilitada no ho hauria pogut fer, això de pentinarla a les nits sense lluna, que són les que m'agraden més. Però venia en Joan i me la prenia. Sempre me la prenia, en Joan. >>Aquí, la Judit mira cap endavant amb la mirada apagada i els cabells, que li cauen en petites onades, li fan de corona. Sembla que besi el piano, la Judit. Vinga, Judit, bonica, toca alguna cosa, Brahms?, Chopin?, Mendelssohn?, això és el que li deia en Joan, molt abans de la mort d'en Pere, molt abans de deixar de tocar. En Joan seia al costat i li passava els fulls de la partitura i jo, com qui no vol la cosa, m'hi acostava, que es pot passar?, demanava, i tots dos em feien mala cara, tots dos eren dolents amb mi. La fotografia és una mica esgrogueïda, fa tants anys, de tot això! Quan la Judit tocava el piano, se n'anava ben lluny, n'estic segura. >>Una vegada, em sembla que va ser després d'una nit de bombardeig, vaig entrar a la saleta i me la vaig trobar arrapada a les tecles, com si les volgués destruir amb els dits. No plorava, no. Només s'estava així, arrapada a les tecles, i amb uns ulls de fúria que feien por. Les mans semblaven urpes. Em va mirar com si em traspassés, com si no em conegués. I, tot d'una, em va preguntar, amb una violència estranya, què hi fas. aquí?, veste'n, veste'n! >>En aquest altre retrat, la Judit deuria tenir vint anys. Ja feia de professora de piano. Tothom deia que era una noia que prometia molt, que fins li arribaren propostes per anar a Viena, però es casà amb en Joan i ho deixà córrer. D'aquesta imatge, se n'enamorà en Joan, i l'amor durà tota la vida. Em consta. Coll de cigne, el cabell rull, la pell tan blanca i transparent que, si la premies una mica, s'hi feien taques de color carmesí. >>La Natàlia no és tan bonica com la seva mare, no, i, si te la mires bé, té el nas una mica tort i massa recte per la banda de dalt, la barbeta punxeguda, les celles un pèl gruixudes, les galtes tibants, els llavis carnosos. La Natàlia em recorda el meu pare, al cel sigui, el vell i rònec Miralpeix, que Déu l'hagi ben perdonat, que aquest sí que ho necessita. La Natàlia sembla més feta de terra i de sang que la seva mare, sempre escabellada. I una mica bruixa, ja t'ho diré. I més ara, que se li han accentuat de manera escandalosa les ulleres, el cercle fosc sota els ulls que la fan semblar drogada o mig perduda. Perduda, sí, perduda per aquests mons de Déu, sense ser prou bona per venir a l'enterrament de la seva mare... >>La meva cunyada era diferent a tots nosaltres, no sé com explicarho... Com si visqués en una època que no li pertocava, com si s'hagués errat d'espai, de lloc geogràfic, i ho sabés. La Judit, ara ho veig clar, va ser el centre de totes nosaltres. Hi tendíem com si fos un pol amb imant. I no és que fes esforços, no, per atreure'ns, la veritat és que no en feia ni un, d'esforç. Però la Judit era per a nosaltres, com dirho?, era l'espai obert, un horitzó que no s'acabava mai. Tot això passava abans de la guerra, o durant la guerra, no ho sé. Perquè les coses canviaren i tots ens vam convertir en una mica morts, cadascú ficat en les seves cabòries, sense alegria. I la Judit, em sembla, deixà d'estarse entre nosaltres. D'això, el meu germà no se'n va adonar. La Judit no hi era, no. Tenia als ulls una melangia que feia mal, aquells ulls color maragda que hi eren i no hi eren. Només vivia per en Pere, una desgràcia de criatura, i Déu va fer molt ben fet d'emportarse'l. Sí, crec que la Judit de després de la guerra només ens donava el seu cos, la seva figura, com si fes molt de temps que hagués deixat d'existir. I no sé per què ara se m'acudeixen aquests pensaments, abans no m'hi havia aturat mai. >>Malaguanyada la Judit de després de la guerra... Què hi duia, a dins? De vegades em semblava com si visqués trasbalsada, però el seu no era pas un trasbals que fes enrenou, no, això no, era com si a dins tingués una gran tempesta que mai no acabés d'esclatar. De vegades, quan la família venia a la masia de Gualba i ella passejava pel camp dels xiprers tota sola, em feia ben bé l'efecte de ser morta. Caminava a poc a poc, i de sobte desapareixia sense dir res. La Judit de després de la guerra s'havia aprimat molt. Se li va accentuar el color de pruna de les galtes i la pell li queia com un pergamí, els ossos li xuclaven la cara. Recordo una vegada que érem tota la família a la sala de la casa de Gualba. Havíem preparat un dinarsopar. L'Esteve s'havia entestat a recitarnos els seus versos, ens n'adreçava un a cadascú, li sortien els rodolins com si desgranés faves, rèiem molt. Tot d'una, la Judit es va posar a riure amb el seu riure sense alegria, vinga riure, va agafar la mà d'en Joan i ens va repassar tots els presents, d'un a un i de dalt a baix. Com ens deuria veure? l no parava de dir: >BR> Us veig! Us veig! Us veig! >>Em va fer molta por. No hi era tota, n'estic segura. Xisclava i picava de mans, i només repetia això de, us veig, us veig! Em va venir un neguit estrany. L'Esteve va somriure però deixà de recitar els seus versos. I en Joan només li premia la mà però no deia res. En Lluís se la mirava amb odi i la Natàlia s'aixecà i se n'anà sense dir ni un mot. Només en Pere balancejava el cap endavant i endarrera i semblava entendre què volia dir la seva mare. Ens passà a tots un corrent elèctric i ja no vam saber què fer, asseguts com estaquirots al seu voltant. Què és el que veia? Hi havia una barrera, ella i tots nosaltres a l'altra banda. Em vaig aixecar per desparar la taula i tothom començà a moure's, per fer alguna cosa. Potser la Sixta tenia raó quan deia que estava grillada, no ho sé... Deia que se la menjava l'orgull, i que feia per ser diferent de nosaltres. Potser. >>Només una vegada la vaig veure plorar. Érem a les acaballes de la guerra. Li havien dit allò de la Kati i va estarse una llarga estona al costat de l'estany del meu jardí, sota el llimoner. Tenia la cara plena de llàgrimes i a mi em va fer tanta angúnia que no vaig gosar dirli res. Tenia por que no m'engegués a dida, de la manera que era... Mirava els peixos de l'estany sense mirar-los, com si els travessés. La Natàlia ha heretat els mateixos ulls tristos, que miren i no miren. Encara que té l'energia del meu pare, el vell Miralpeix, i també el bellugueig de la Kati, i això que no tenen cap parentiu. No ho sé..., sembla com si la Natàlia s'hagués endut un bon tros de l'ànima de la Kati... Ai, Déu meu, quines coses de dir... La Kati era esbojarrada i s'ho prenia tot molt a pit. Primer, amb els homes, i després, amb la guerra. Quan ens deia que no ens podíem estar aturades, que calia fer alguna cosa. La seva passió no tenia res a veure amb el neguit de la Judit... Com ho explicaria? Eren els dos pols, l'un positiu i l'altre negatiu. La Kati era activa i nerviosa, mai no s'estava quieta. La Judit era lenta i solitària, no li agradava la gent. I, tot i això, s'avenien molt. Sobretot durant la guerra, totes dues amunt i avall, organitzant les Colònies per als nens del Nord, quin tràfec que es portaven, Senyor! Després, seien al jardí de casa, sota el llimoner, i enraonaven fins que s'enfosquia i Barcelona prenia aquell to de mort i d'espera. No volien baixar al refugi si sonaven les sirenes i es rifaven de mi quan els deia que tenia molta por. La Kati em deia, la mort, la tenim escrita en algun lloc. I la Judit assentia, o bé reia, i aleshores si que ho feia amb alegria. Les deixava, doncs, totes dues assegudes vora l'estany del meu jardí i, quan tornava, me les trobava al mateix lloc, com si el temps s'hagués quedat immòbil. Confesso que sentia molta enveja d'aquelles hores que passaven plegades, i també me'n feia que no tinguessin por. Me'n sentia exclosa i em venia una pena molt grossa. No les entenia i les hauria volgut entendre. Però jo no he tingut mai cap gràcia en parlar i de vegades em sembla com si, al cervell, hi tingués serradures. Mai no em surten pensaments bonics. Per això era feliç quan podia pentinar els cabells de seda de la meva cunyada, quan ja estava ferida. Aleshores era meva, tota meva. >>Ara, el senyor de la funerària ha mirat el retrat del meu germà i m'ha preguntat: >>És el marit de la senyora? tot assenyalant el cadàver de la Judit. >>Sí, és el meu germà quan tenia deu anys. Vestit de negre, amb una enorme llaçada i una rutlla a les mans. L'havien pelat, semblava un nen de l'hospici. Ja aleshores tenia aquest caràcter tan esquerp i difícil, pobre germà meu. Abans de conèixer la Judit, semblava com si no estimés ningú. Recordo que els diumenges a la tarda, quan venien els parents de Barcelona i les tietes treien el vi dolç amb galetes per rebre el mossèn, en Joan es tancava a la comuna. El buscàvem per tot arreu, no hi havia res a fer. Un dia, me'l vaig trobar darrera de la porta de la comuna del pare, que aquest tancava a pany i clau. >>Què hi fas, aquí, Joan? >>Res, véste'n... >>El pare et matarà, si veu que vols entrar a la seva comuna. >>-Si li ho dius, me n'aniré de casa ,i no tornaré mai més. >>-D'on has tret la clau? >>-No n'has de fer res. >>Si el pare et veu... >>-Et dic que te'n vagis, estúpida! >>-Ets un mal educat! >>I tu una pollosa! >>-Jo era tan bleda que acabava plorant. Però no deia res a ningú. No volia veure la cara del nostre pare quan s'enrabiava, que es tornava d'un color morat com si tot ell fos un sangtraït. Les venes del coll se li inflaven de tal manera que semblaven a punt de petar. El pare i en Joan em feien por. Tots els homes me'n feien, de por. També me'n va fer l'Esteve. L'únic home que no me'n va fer mai, de por, és en Gonçal Rodés... Però no, no torneu, records, que em feu molt de mal... En Joan odiava el pare. Jo, no. Encara que no sé fins a quin punt l'odi i la por no són una mateixa cosa. Si hagués odiat una miqueta més, a la vida, potser ara seria una altra cosa... Ningú no es rifaria de mi. I la Judit i la Kati no m'haurien considerat una bleda, i m'haurien deixat participar de les seves converses, i del seu riure... El pare era l'amo de tot, també de nosaltres. I després l'Esteve també va ser el meu amo. Alguna vegada que la Judit se sentia xerraire, em deia, per què et deixes menjar d'aquesta manera? Jo, d'aquestes coses, no m'he adonat fins ara, que sóc vella i ja no serveixo per res. Amb un peu al cementiri. El pare és una figura llunyana, que s'esborra. Penso de vegades que el pare no ha existit mai, ni l'Esteve. I això és un gran consol. Potser en Gonçal Rodés tampoc no va existir mai, potser va ser un somni. Ara, que si això darrer fos veritat, tindria molta pena. En Gonçal és un record que no me l'ha de prendre ningú. En Gonçal Rodés em va besar, a mi, que era una bleda, un dia que Barcelona feia aroma de tardor. En Gonçal és meu, ben meu. >>En Joan no s'amagava només a la comuna del pare. També s'entaforava prop de les bardisses i falgueres que voregen el Gorg Negre. S'hi passava hores. Mirava sense parar el forat, negre com una nit sense estrelles. Més d'una vegada l'havien trobat així, badant. I, quan la Remei o el masover el duien davant del pare, aquest l'estomacava de valent, li deixava les orelles escaldades. Jo me n'anava a les golfes per no sentir els brams. Mentre durava la tempesta llegia històries de sants. Tot això, m'ho vaig amagar ben endintre meu, com si no hagués passat mai. A la ciutat, ningú no pot viure amb els records vius, fan massa mal. A la ciutat tothom fa veure que es feliç. >>Quan en Joan es va casar amb la Judit, la meva cunyada va omplir el pis del carrer del Bruc de flors i d'ocells, però ell no s'ho mirava mai. Només mirava la Judit, només vivia per a ella. Li deia, Judit meva, toca per a mi, i la Judit tocava Chopin i Brahms, que eren els músics que més els agradaven. Després de la guerra encara es va tornar més sorrut i esquerp. Tot el dia era a fora de casa, amb negocis, reunions, la feina, viatges cap a Madrid per demanar permisos d'obra, semblava com si el temps li anés en contra, que calia recuperar alguna cosa, vés a saber què. En Joan es va revifar aviat, després d'haver tornat del camp de concentració fet un esquelet i espellifat. Si no haguessin tingut en Pere, potser s'haurien acabat totes les calamitats. Sembla com si Déu no ens acabi mai de posar a prova. >>I és que abans de la guerra, la vida era una altra. Però després tothom semblava tocat del bolet, desficiat. Per a en Joan, qualsevol cosa era urgent, s'havien acabat els berenars al Núria, els sopars a la masia de Gualba, i també per a l'Esteve. Em sembla que els homes encara s'havien tornat més grillats, tot eren feines importants, imprescindibles. Només la Judit semblava aturada, com si el que la voltava no tingués cap importància. Seia a la galeria i mirava els patis interiors hores i hores. En Pere també seia, a la cadireta de boga, i tots dos es balancejaven. S'enfosquia i els trobaves en la mateixa posició. Així, amunt i avall, amunt i avall. En Pere somreia con un beneit i la Judit mirava com ho feia ella, sense mirar. Si li deies alguna cosa, no et contestava. I després, quan la Judit es ferí, era en Joan qui seia a la seva vora, li acariciava la mà mentre la Judit acaronava la nina que no tenia ulls. A mi només em feia cas l'Encarna, me n'anava a la cuina i fèiem petar la xerrada. L'Encarna diu que en aquesta casa tots estan una mica trastocats però que ella no ha servit mai en una casa on no hi hagués algú una mica grillat. Potser sí, que té raó. >>L'home de la funerària s'ha aturat davant del retrat de la Natàlia, l'ha mirat amb atenció i ha arrufat el nas. La Natàlia..., jo li sóc padrina. I ara no hi és per a enterrar la seva mare. Sembla com si en aquesta família, hi haguessin entrat els mals esperits. Ningú no estima ningú, ningú no està per ningú. Si s'estimen, com és el cas d'en Joan per la Judit, aleshores ho fan d'una manera estranya, sense dirse res, o ben poca cosa. No s'estimen per costum, no, és una altra cosa que no sabria pas explicar... La Natàlia va néixer pel març de 1938, ho recordo bé perquè era el mes de les bombes fortes, les bombes que van fer tan de mal a la ciutat. Va ser quan ens vam adonar que allò era una guerra. I també recordo que la Kati va fer un petó a la nena i va dir, si poguéssim tenir fills sense haver de passar per la vicaria! I que jo li vaig contestar, i ara!, quina ximpleria!, és que vols fer que una criatura sigui desgraciada? Ella es clavà a riure i em va dir, tu sí que n'ets, de beneita, veuràs com les coses canviaran i les dones tindrem fills sense haver de demanar permís a ningú! Quan reia així semblava una fera, una mena de monstre, dolent i salvatge... En aquesta fotografia, la Natàlia deuria tenir quatre anys, érem a Gualba. Tota bruta, vull dir la Natàlia, no Gualba, com una gitaneta, escabellada i els ulls de nena perduda. O trobada. Nena d'hospici. Quan era més gran em preguntava, tieta, tan lletja sóc? >>Sí, la Natàlia em recorda la Kati. La Kati era tot el contrari de la Judit. Volia que l'estimessin. Volia conquerir el món, ser a tot arreu, saberho tot, conèixer tothom i, a més, ser bojament estimada. Jo li deia, a la Judit, la Kati acabarà malament, té un desfici molt dolent, veu un tros d'home i perd l'oremus. La meva cunyada s'enrabiava molt i em deia, què saps tu? Abans de la guerra, la Kati presumia d'amants de tota mena i, després, aquella bogeria per l'irlandès... Un home casat. Crec que ella el va embruixar. És clar que a mi no m'explicava gaire cosa, no, però allò no era normal. L'irlandès se n'havia d'haver anat amb els altres estrangers, ja no hi, feia cap falta, aquí. Però es va quedar, i això va ser la seva mort. Si li feia algun comentari, a la Judit, aquesta només em replicava, enfurismada, què saps tu? L'irlandès es va quedar i va desaparèixer al front de l'Ebre. La Kati era una aranya, això, una aranya. Quan es proposava alguna cosa, no hi havia qui l'aturés. Que Déu em perdoni si dic una barrabassada, però em sembla que la Kati hauria estat capaç de matar per tal d'aconseguir l'home que desitjava. I això és el que passà amb l'irlandès, el pobre xicot no s'havia d'haver quedat. Quan ens reuníem al Núria, cap allà els anys trenta, em feia esgarrifar per les coses tan gruixudes que deia contra els homes. Una vegada, la Mundeta vella, la mare de la dona d'en Joan Claret, li va preguntar: >>-Per què te'n rius tant, dels homes? >>Quan la Kati volia una cosa seriosa, se li enfosquien els ulls. >>-Les dones hauríem de començar a entendre que no els necessitem per a res- va fer. >>Recordo aquesta pregunta i aquesta resposta d'una manera especial perquè foren fetes una tarda en què hi havia molta mala maror a Barcelona, s'acostava la República, i perquè la Sixta va dir que no tornaria als berenars del Núria mentre hi hagués <<la descarada de la Kati>>. Hi va tornar al cap de poques setmanes. No se'n podia estar. Envejava la Kati, però aquesta, amb les seves indiscrecions i xafarderies, amb les sortides de mal to, ens emplenava la tarda. Les tardes de Barcelona em semblaven aleshores llargues i tan buides... Lluny de la masia, del Gorg Negre. Ens feia ràbia la Kati, però la necessitàvem. Si alguna vegada n venia al berenar del Núria, ens preguntàvem, inquietes, si és que no hi tornaria més. La Kati desapareixia tot sovint, sabíem que viatjava, o bé que es tancava en una de les torres que tenia a Sant Cugat i Valdoreix. Hi celebrava uns grans saraus. Festes que duraven dies sencers. Diuen que s'hi feia això que ara anomenen strip-tease. Les noies sortien conilles i, al final, tots els convidats es tiraven a la piscina. Vestits. El que ara veiem a les pel·lícules americanes. Hi anava gent de tota mena, gent molt rar, bohèmia i tot això. Pintors, actors, poetes, artistes que feien vida d'artista. Molts eren estrangers i diuen que també hi havia una mulata que remenava el cul com la Josephine Baker. Que hi va anar una mulata ho recordo bé, els diaris en van parlar i un poeta amic de l'Esteve li dedicà una rodolins. La Mundeta Ventura deia que bevien xampany francès a galet, com si fos en un porró. També deia que es banyaven a la banyera, una banyera rodona, de marbre i potes de dragó, tots barrejats. Els homes amb les dones. Quan li ho contava a l'Esteve, em deia, i ara, què saps, tu? Doncs, sí que ho sabia, tot Barcelona n'anava ple. S'hi banyaven conills. La Kati desapareixia, doncs, i ens estàvem una colla de dies sense sentirne parlar. Després tornava a venir als berenars del Núria i, com si res. Ens parlava de com havíem d'anar vestides o com ens havíem de depilar les celles. Menys mandangues de guants i barrets, feia, mireu com vesteix la Chanel, dos vestits i prou, i és més elegant que totes vosaltres. Sempre ens volia donar lliçons. A nosaltres, no ens convidava mai a les seves festes. Ni ho esperàvem, que ens hi convidés. Les dones del Núria pertanyíem a un altre món, fet de decència i tranquil·litat. Però, en el fons del fons, ens hi moríem d'enveja. La Kati feia el que volia, i també ho va fer durant la guerra, la més optimista de totes, segura que, si guanyaven els rojos, les dones viuríem d'una altra manera. La guerra és de tots, ens repetia, no solament és cosa dels homes. Ells al front i nosaltres aquí, per a canviar aquesta vida tan estúpida que portem. I ara em pregunto per què la Kati venia a les nostres tertúlies del Núria. Tan diferent que era! La Kati ens detestava, es rifava de nosaltres, de les perruques de la Sixta, de les meves sortides de pagesa, com deia ella, i de l'ensopiment de la Mundeta jove. Recordo que la Kati i la Mundeta vella van ser molt amigues fins que no va aparèixer la Judit. Al començament, sembla que la Kati i la Judit no es podien veure gaire. La Judit, en casarse amb en Joan, venia de tant en tant amb mi als berenars del Núria. Seia en un racó i no ens deia res. Només observava amb aquells ulls que tenia, que miraven sense mirar. La Judit aclucava els ulls quan sentia les extravagàncies de la Kati, la trobava cridanera i grollera. No sé com foren tan amigues, la veritat. Em sembla que va ser durant la guerra, quan la Kati donà totes les torres per a les Colònies infantils i deixà la colla d'amics d'abans, els uns s'amagaren i els altres se n'anaren a Burgos. La Judit anava tot el dia amb la Kati, amunt i avall, com si totes dues s'haguessin tornat boges. Em deia, si no fos per l'embaràs, me n'hauria anat al front. I un dia vaig sentir com li deia, a la Kati, sempre hi ha alguna cosa que m'atura per a fer el que desitjo, ara mateix, si no fos perquè estic prenyada, me n'hauria anat al front. I la Kati li va contestar, no has de tenir por a esperar, algun dia les coses canviaran i aleshores les nostres vides seran diferents. Jo no les entenia gaire, em semblava com si s'haguessin grillat, només tenia ganes que s'acabés com fos aquella guerra tan desgraciada, que s'acabessin les penes i els maldecaps. I tant me feia qui guanyés, només que tot allò s'acabés d'una vegada, que els homes tornessin i que també tornés la vida d'abans. >>Sí, no vaig entendre mai com van ser tan amigues durant la guerra, la Judit i la Kati. La Kati era més gran que la Judit. Una dona dominant. I estic segura que al començament s'odiaven. La Kati es posava frenètica quan la meva cunyada marcava tant les distàncies, no sé què s'ha cregut, aquesta estrangera de m..., bé, anava a dir una paraulota, però tant se val, la Kati deia això, estrangera de merda. La Mundeta vella reia per sota el nas. La Mundeta jove, com sempre, badava. I la Sixta fulminava la Kati amb la mirada. La necessitàvem i l'envejàvem. Érem tot un planter de dones. I, ara, totes mortes. La Judit també, encara que em sembla que ja n'estava, de morta. Molt abans de ferirse, potser quan es va morir en Pere i va deixar de tocar el piano, no ho sé... Totes mortes. Menys la Mundeta jove i jo. >>L'home de la funerària se'n va. Ja s'ha posat d'acord amb en Lluís, l'enterrament serà de semiluxe, em sembla que diuen. L'Encarna, que té els ulls humits, vol vetllar la Judit. No, a la Judit, la vetllaré jo. Vull quedarm'hi. Això no m'ho treu ningú.>> La Judit i la Patrícia eren al jardí, assegudes vora l'estany. Era a les darreries del mes d'octubre. S'aixecava un vent rúfol que anunciava tempesta. En Lluís jugava a fer la guerra amb uns soldadets. Les pedretes del jardí feien de trinxeres. La Patrícia deixà el ganxet i tapà la Natàlia, que dormia dins del bressol. -Hauríem d'entrar -féu-, fresqueja i em sembla que plourà. Tot d'una aparegué la Kati amb la cara esblaïmada. Al cap d'un temps la Patrícia diria que semblava una aparició. La Kati mirà la Judit com si no la veiés. -En Patrick ha mort. El seu cos ha desaparegut dins l'Ebre. La Patrícia arrencà a plorar i la Kati semblà com si la punxessin amb un fibló. Es girà cap a ella d'una revolada i li cridà, amb els ulls encesos. -No ploris, tu! Em sents! Tu no tens per què plorar! La Judit a penes si es va moure. La Patrícia agafà les criatures i se les va endur cap endintre. La Kati tremolava. -Vine -va fer la Judit-, seu al meu costat. Les dues amigues es van abraçar i van estar-se una llarga estona sense dir-se res. La Kati amagava la cara dins el pit de la Judit. No notaren que la nit atrapava les darreres clarors i que començava a ploure. Era una pluja fina i menuda. Les branques del llimoner es movien cada vegada més fort, empeses pel vent. Amb veu baixa, com si no fos ella qui parlés, la Kati començà a dir, en una mena de tornada: -Me l'han pres, me l'han pres. La guerra me l'ha pres. Però tenia els ulls secs, fits cap endavant. Només estrenyia la mà de la Judit i aquesta l'acariciava. De sobte es redreçà i mirà la Judit: -Per què no ens n'anem ben lluny? -On vols que anem? -No ho sé, a qualsevol lloc. Els feixistes entraran aviat a Barcelona. Tot està perdut, Judit. -Li premia la mà amb força com si la volgués deixar sense sang-. No t'adones que hem perdut? Diuen que a l'Ebre hi ha batalles terribles. Anem-nos-en, Judit, anem-nos-en ben lluny! -No puc, Kati. Hi ha els nens. -Poden venir amb nosaltres. Començarem en un altre lloc, Judit. Vull oblidar tot això, aquesta guerra que me l'ha pres. -He d'esperar en Joan. -En Joan? -la Kati semblava com si no hi atinés-. I si no torna? En Joan deu haver mort. -No, Kati, jo em quedo aquí. -Però, no t'imagines com serà la nostra vida si els feixistes entren? Que no sents el que diuen? -Barcelona en va plena, de derrotistes. -Parles com els homes, Judit! Tu no ets d'aquí, te'n pots anar! I després vindrà en Joan amb tu, ja ho veuràs. Ell tampoc no voldrà quedar-se. Els mataran tots, Judit! -No, no -la Judit ho deia amb veu ferma encara que tremolava-, no, jo em quedo aquí. -Molt bé! La lluita s'ha acabat, ho entens? -la Kati la mirava amb els ulls perduts-. S'ha acabat! I ni tu ni jo som prou valentes per a continuar-la. Tu i jo soles no farem res, res, ho entens? -Em quedo, Kati. -Doncs jo sé que no ho suportaré, el que vindrà. Ara que tot començava a ser diferent... -però no va poder continuar. La Judit va fer per tornar-la a estrènyer però la Kati arrencà a córrer i pujà les escales com si algú la perseguís. La Judit mirava el terra, com si entre les pedretes pogués veure l'ombra de la Kati. (...)
MONTSERRAT ROIG, L'hora violeta
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
