Així fou com a l'edat de vuit anys Roald Dahl
va començar una llarga carrera als
internats anglesos, caracteritzada per una terrible disciplina i els cops de vara.
Aleshores, res no feia pensar que es convertiria en un gran escriptor. Quan tenia
dotze anys, el seu mestre d'anglès (que també era el de boxa) va escriure a les
notes de Dahl: "Redacció d'anglès: veure l'observació sobre boxa. Aplicar a la
redacció les mateixes observacions. Boxa: massa lent i feixuc. Dóna els cops
fora de temps i es veuen a venir fàcilment" (Dahl, 1989).Però, sortosament, cada dissabte des dels deu anys fins als tretze, Dahl i els seus companys de l'internat rebien la visita de la senyora O'Connor. Segurament, els seus mestres l'havien contractada com a una simple cangur perquè vigilés els nens mentre ells s'esplaiaven al pub. Però "era no res menys que una gran mestra, i molt dotada i plena de saviesa i d'amor per la literatura anglesa", que va convertir Dahl en un àvid lector.
Als tretze anys Dahl va ingressar a Repton School, a Derbyshire, on també va viure la crueltat dels mestres i els alumnes de cursos superiors. Quan va acabar el col·legi l'any 1934, tot i l'oferiment de la seva mare, va rebutjar anar a la universitat i va agafar una feina a l'Equip Oriental de la Companyia petrolera Shell. Tres anys després, el van destinar a Dar es Salaam (Tanzània) i, mentre era allà, va esclatar la Segona Guerra Mundial. Dahl va participar en el conflicte bèl·lic com a pilot de la RAF i en una de les seves incursions aèries es va estavellar. Les seves lesions el van apartar del servei actiu i va ser enviat a l'ambaixada britànica de Washington com assessor militar. Allà va rebre la visita de l'escriptor C. S. Forester, que volia escriure sobre les seves experiències com a pilot. En Dahl no va saber expressar-se de paraula i va comprometre's a redactar uns apunts, que es van publicar íntegrament sota el títol Un tall de pastís. Aquest va ser l'inici de la seva carrera literària. Aquella mateixa època va escriure el seu primer conte per a nens, The Gremlins, que Walt Disney va comprar per realitzar una pel·lícula que mai no es va fer.
Dahl va començar una nova etapa de la seva vida, marcada per l'èxit professional i les desgràcies personals. Arran de l'afecció d'Eleanor Roosevelt pels seus relats, Dahl es va convertir en un hoste habitual de la Casa Blanca. El 1953 es va casar amb una coneguda actriu de Hollywood, Patricia Neal, amb qui va tenir cinc fills i de qui es va divorciar als anys setanta. A la dècada dels seixanta, inaugurada amb el premi Edgar Allan Poe per la seva col·lecció de relats per a adults Kiss Kiss, el seu fill Theo va ser atropellat i va patir greus lesions cerebrals; dos anys després, la seva filla Olívia va morir de xarampió; i, el 1965, la seva esposa va patir una sèrie d'atacs que la van conduir temporalment a una vida vegetativa.
"... Tot i no haver estudiat medicina sentia un extraordinari interès per aquesta disciplina. Creia fermament que qualsevol malaltia podia ser guarida aplicant el tractament adequat. Quan el seu fill sofrí greus ferides al cap com a conseqüència d'un accident de cotxe, reuní un equip de metges i enginyers per tal que treballessin en la invenció d'una vàlvula -vàlvula patentada més tard amb el nom de Vàlvula Dahl- que ubicada al cap dels nens hidrocefàlics serveix per drenar l'excés de líquid, i que fou immediatament aplicada a nivell mundial. I de nou, quan la Pat patí un fulminant atac d'aplopectia, ell instituí el seu propi mètode de rehabilitació de parla amb tan bona fortuna que aviat aquest mètode fou reconegut i acceptat per la professió mèdica per a la rehabilitació de pacients aqueixats per aquesta greu i llarga malatia...".
Mayer, Peter. "Un tribut".
La literatura infantil que Roald Dahl va començar a escriure en aquests anys, com
En James i el préssec gegant (1961), Charlie i la fàbrica de xocolata (1964)
o El fantàstic senyor Guillot (1970), té l'origen en les històries que cada nit
explicava als seus fills. Es pot dir que la seva producció literària és, d'una forma
o d'una altra, un reflex de la seva vida."...L'obra de tot autor es configura a partir de dos elements fonamentals sobre els quals s'aplica el seu talent creatiu i la seva imaginació: les seves lectures d'altres llibres i la seva pròpia experiència vital. En el cas de Roald Dahl, el rastre de la seva vida es transparenta de forma visible i molt variada en els seus llibres. No només en aquells de caràcter estrictament biogràfic sinó també en els de ficció; inclús en els relats de naturalesa més fantàstica és possible descobrir detalls que remeten a les seves afeccions, experiències o a la seva manera de ser i veure el món. És un autor que es vessa a la seva obra...".
Gutiérrez del Valle, Diego: "Roald Dahl: una apuesta por los niños" a Peonza, 1995, Núm. 32, pàgs 6-17.
Els protagonistes dels seus primers relats, excepte en El Dedo mágico (1966), sempre són nens. Amb freqüència es tracta de nens orfes i maltractats per adults, especialment per les dones, que, en aquest cas, són "criatures imprevisibles, indignes de confiança i inestables" (Tessa Dahl, 1988). Això va fer que en més d'una ocasió titllessin Dahl de misogin. En canvi, si analitzem el total de la seva obra, ens adonem que l'autor no tenia res contra les dones. Si l'escriptor castiga terriblement alguns personatges femenins (altres vegades els dota de gran tendresa, intel·ligència...), no és per la naturalesa del seu sexe, sinó per la seva condició humana i d'adult. I recordem que per Dahl un personatge no podia ser només dolent, havia de ser molt i molt dolent.
"Quan escrius un llibre amb gent de debò i no amb
animals, no pot ser gent normal i corrent perquè no interessarà els lectors. Tot
escriptor ha d'utilitzar personatges que tinguin quelcom d'interessant i això és
encara més important en els llibres infantils. Crec que l'única manera de fer uns
personatges realment interessants per als infants és exagerar les seves qualitats,
tant les bones com les dolentes. Així, si una persona és desagradable, dolenta o cruel,
la fas molt desagradable, molt dolenta i molt cruel. Si és lletja, la fas terriblement
lletja... " (Roald Dahl, 1988).Al pròleg de Les Històries imprevistes de Roald Dalh, una recopilació de les millors històries de fantasmes del món, l'autor precisament fa una exaltació de la literatura infantil i juvenil i de les dones com autores d'aquest gènere.
"...No tinc cap dubte quant a la posició superior de la dona en una de les facetes més importants de tota la literatura de creació: parlo, naturalment, dels llibres per a infants. Ja pot protestar vostè tot el que vulgui en llegir aquesta afirmació, i que consti que no la faig perquè de tant en tant jo també escrigui llibres per a infants, sinó perquè considero realment que aquesta és una de les facetes més importants de la literatura de creació. Totes les altres formes de literatura creativa pretenen divertir i entretenir els adults. Els llibres per a infants també poden entretenir i divertir, però aspiren a quelcom més: inculcar en el nen l'hàbit de la lectura, ensenyar-li a saber fer-li veure que hi ha altres maneres millors de passar el temps que mirant la televisió (...). Quan es tracta d'escriure literatura clàssica infantil, les dones passen la mà per la cara als homes. Si són bones quan es tracta d'escriure novel·la, encara ho són més quan s'han d'escriure històries de misteri, però allà on són més bones és en els llibres per a infants...".
Dahl, Roald: Les Històries imprevistes de Roald Dahl. Barcelona: Laertes: Els Llibres de Glauco, 1988 (L'Arcà; 37), pàgs. 14-15.
Respecte la suposada misogínia de Dahl, la seva filla Tessa diu que el seu pare "potser va confondre els pobres d'esperit i els va fer creure que odiava les dones". Però ella assegura que les estimava, que les adorava. Havia estat envoltat de germanes i filles amb qui mantenia una relació excel·lent.
El vincle amb la seva mare, amb qui havia viscut
fins als 38 anys, també era molt estret i, tot
i que les mares mai havien tingut un paper rellevant a les seves històries,
finalment la va immortalitzar convertint-la en l'àvia de Les Bruixes
(1983). En canvi, Dahl, que va patir l'absència paterna des que tenia tres anys, sí que
mostra una relació molt especial entre un pare i el seu fill a
Danny, el campió del món (1975)."... A Danny, el campió del món, va escriure passatges meravellosos i commovedors sobre una relació molt íntima entre pare i fill. Sens dubte, era la relació que va enyorar sempre amb el fill del qual havia estat privat cruelment, ja que el meu germà fou mutilat tràgicament quan era un nen...".
Dahl, Tessa, "Mi padre, Roald" a El País, 12 de juny de 1988.
La seva infantesa i joventut queden reflectides als seus llibres autobiogràfics: El Nen: contes d'infància (1984) i Volando solo (1985). Però també s'entreveuen algunes de les males experiències que va viure mentre estudiava a Danny, el campió del món o Matilda (1988).
"...El record que va guardar durant tota la seva vida d'aquesta etapa fou molt negatiu i va quedar reflectit en les escoles i mestres que apareixen en els seus llibres: l'odiós Capità Lancaster de Danny, el campió del món o la temible Directora Trunchbull de Matilda. No obstant, i com un raig de sol enmig d'una tempesta, en el seu record apareix la figura d'una mestra, mistress O'Connor, que s'ocupa de l'alumnat de l'escola els dissabtes pel matí. Amb ella va recórrer la història de la literatura anglesa i d'ella, de les seves lectures i xerrades, va rebre una passió insaciable pels llibres. Qui sap si Miss Honey, la mestra de Matilda, no és un reflex d'aquella mestra dels seus deu anys...".
Gutiérrez del Valle, Diego: "Roald Dahl: una apuesta por los niños" a Peonza, 1995, Núm. 32, pàgs 6-17.
La dècada dels vuitanta va significar el començament de la col·laboració professional de Roald Dahl i Quentin Blake. Des d'El Cocodril enorme (1978), Blake va il·lustrar quasi tots els llibres de Dahl, creant una gran complicitat entre el text i la il·lustració.
"...la unió que s'aconsegueix amb la il·lustració, sobretot en obres com Els Culdolla o Agu Trot, en les quals Dahl i Quentin Blake aconsegueixen que la il·lustració esdevingui llenguatge literari i que la conjuminació dels dos vocabularis formin una única obra literària.
En Els Culdolla (pàg. 10), per
exemple, Dahl invita al lector a mirar la il·lustració com a reforçament de les
seves descripcions: "Doneu-li un cop d'ull. Heu vist mai una cosa que tingui una
cara més lletja?"...".Lluch, Gemma "Clàssics del segle XX" a Escola Catalana, 1996, núm 334, pàgs. 8-10.
"...Una cosa molt bona va ser que Roald Dahl tenia una idea positiva envers el paper que les il·lustracions podien representar en un llibre. Era bastant exigent, sabia el tipus de coses que volia. Però també tenia la intuïció del que pensarien els nens quan estiguessin llegint el llibre i sabia que havia un munt de coses que no necessitava descriure perquè eren a les il·lustracions...".
Blake, Quentin "Entrevistamos a... Quentin Blake" a Peonza, 1995, núm. 32, pàgs. 25-35.
Amb el pas del temps, les seves històries per a adults es van tornar menys macabres i més eròtiques i, alhora, els seus llibres per a infants van esdevenir més compassius i solidaris amb les nenes (Tessa Dahl, 1988). L'any 1982, va escriure El Gran Amic Gegant, que per fi té com a protagonista una nena: la Sofia, un personatge creat a partir de la filla de Tessa. Aquesta, però, no creu que Dahl estigués manifestant el seu "sentiment d'avi", "ja que, altrament, no ens hauríem trobat amb els horribles Twits (Els Culdolla) ni hauríem vist com en Jordi destrossava totalment la seva revulsiva àvia amb la seva meravellosa medicina".
El Gran Amic Gegant, que manté una tendra relació d'amistat amb Sofia, s'identifica amb
Dahl, un home d'1,95 metres d'alçada."...Estic convençut que el pare de Danny i el Gran Amic Gegant eren una projecció d'ell mateix, i no només perquè les sandàlies que Quentin Blake dibuixà per al personatge del gegant fossin les sandàlies noruegues d'en Dahl o perquè la caravana de Danny, campió del món, fos la mateixa que hi ha aquí a Great Missenden, o perquè l'amiga del Gran Amic Gegant, Sophie, es digués així per la seva néta gran. Lucy i Ophelia recorden com quan eren petites i un cop ficades al llit, el seu pare s'enfilava amb una escala fins a la finestra del seu dormitori i, fes el temps que fes, fingia ser el Gran Amic Gegant, causant en elles el natural espant i exitació...".
Mayer, Peter: "Un tribut".
L'any 1981 Dahl havia obtingut el Gran Prix d'Humeur Noir per Switch Bitch (El Gran cambiazo) i el 1983, quan es va casar amb Felicity Crosland, va publicar Les Bruixes, premiat amb el Witbread Literary Aword. Segons la seva filla Tessa, "quan va escriure a Les Bruixes no importa qui ets o quin aspecte tens mentre hi hagi algú que t'estimi, era un escriptor diferent.
El meu pare estava
enamorat. Tot va canviar quan es va casar amb la meva madrastra a començaments dels
vuitanta. El va obsequiar amb tant d'afecte i li va oferir tanta devoció, que el
seu cor va esclatar en un cant... És a ella a qui li hem d'agrair Matilda.
Matilda és fantàstica. És el millor del Roald Dahl íntim".En Roald Dahl va morir el 23 de novembre de 1990. La seva dona Felicity va crear la Roald Dahl Foundation, que es dedica a ajudar afectats de leucèmia i malalties neurològiques. L'any 1994 Jeremy Treglown va publicar una biografia no autoritzada de Roald Dahl (Roald Dahl: A Biography), que no va comptar amb la col·laboració ni de Felicity ni de la seva filla Ophelia, que preparava la biografia oficial del seu pare.