• Sentim més música que mai, però ens arriba de forma indiscriminada i imposada.
• Hi ha més soroll ambiental que mai, fet que contamina els paràmetres de normalització acústica tot interferint en l'escolta i els processos de comunicació interpersonal.
• S'haurien d'adoptar mesures correctores per tal que les condicions acústiques dels centres escolars siguin adients a les tasques comunicatives que s'hi desenvolupen..
• Urgeix recuperar el dret al silenci com un bé comú.

Podem triar més que mai la música que volem sentir. Aquesta és més variada que en cap altra societat. No oblidem que el balanç econòmic de la indústria de la reproducció sonora és un dels més grans de la nostra societat. La música s'ha convertit en un respectable factor econòmic. Mai s'havien venut tant discs, ni gastat tants diners. Aquest fet fa que la música formi part de l'ambient com un element més sense importància; sentim la música com un fet intrascendent, com un paisatge sonor més, ni tan sols ens n'adonem.

Partim d’una realitat coneguda: l’oïda és un sentit que rep constantment informació, està obert a tot i a tothora, no pot tancar-se ni reposar com podem fer amb els ulls. Vivim en un entorn on la proliferació de màquines, automatismes, megafonies, avisadors acúsitcs... , elements derivats d'aplicacions de la tecnologia moderna que han propiciat un paisatge sonor sobresaturat i en contínua expansió. La pol·lució sonora és un dels grans i greus problemes contemporanis, efecte de la contaminació ambiental.

Ja l’any 1969, el Consell Internacional de Música de la UNESCO va aprovar una resolució històrica: per primera vegada un conjunt de destacats músics de tot el món denunciaren la violació social al dret individual al silenci:

L’infant que ha nascut en aquesta realitat sonora aprèn des de ben petit a defensar-se inhibitoriament de les excessives informacions acústiques, de manera que selecciona i/o elimina de manera indiscriminada missatges sonors de tipologia diversa. Com a pares, mares i educadors/es hem d’ajudar als infants a redescobrir l’ambient que ens envolta, no només aquell que veiem, transitem i respirem, sinó el que podem escoltar. Ben segur que si parem l'orella a les percepcions sonores que perceben els infants fins als 3 anys, rebrem pistes que ens estimularan de nou a redescobrir el nostre entorn sonor. Quantes vegades sons que les nostres oïdes adultes, cansades, no discriminen ens són desvetllades amb un gest, que ens fa mirar al cel per on passa un avió que encara els sona o un l'ocell que canta…Nosaltres, els educadors/es hauríem de ser les primeres persones en fer l’esforç d’assolir una escolta atenta per tal de poder transmetre els sons oblidats del paisatge sonor que ens envolta i retrobar l’equilibri entre sons i silenci.

Les condicions acústiques dels nostres centres educatius han de millorar. Sovint els tècnics responsables de projectar els edificis no són conscients dels problemes derivats d'una deficient sonorització dels centres. Lamentablement tampoc ho són les persones que pateixen més directament les seves conseqüències: alumnes i mestres. Estudis realitzats en aquest sentit en diferents àmbits educatius (W.AA. ,1994) exposen que l'alumnat que passa llargues hores en un entorn escolar sorollós, s'acostuma a aquest nivell sonor i posteriorment el trasllada a la seva vida familiar i lúdica.

Ser conscients d'aquesta realitat i d'aquests riscs ens ha de fer posar en guàrdia per a resoldre, en la mesura que ens sigui possible, el nostre entorn més immediat, i dotar al nostre alumnat de les pertinents eines d'anàlisi.

Anne H.Bustarret en el seu llibre L'oreille tendre (1982, p.87) ens fa reflexionar sobre els materials amb què són fetes les nostres aules i ens exposa els resultats d'algunes experiències acústiques realitzades a diverses aules de primària, posant un micròfon a la taula del mestre i un altre al fons de l'aula. Els resultats mostren una pèrdua al voltant de 40% d'intel·ligibilitat del missatge parlat.

"Arriba a ser difícil d’estar en qualsevol racó sense tenir la presència sonora d’allò que anomenem "música". Enfront d’altres cultures que "fan música" en moments concrets i assenyalats de la seva vida col·lectiva, nosaltres "sentim" música gairebé tothora. A més la música que sentim és més variada que en cap altra societat, podem triar més que mai i que en cap lloc la música que volem sentir".

"La música, un art no vitalment necessari, s’ha convertit en la més imprescindible de les arts. Avui, la societat necessita la música. En aquest instant ens trobem davant de les més contradictòries conclusions: de la mateixa manera que podem afirmar radicalment que la música no és una activitat vitalment necessària per a la societat, hem d’acceptar també que és la que amb major urgència és sol·licitada per una gran massa de públic, que d’altra banda no hi cerca el fruir de la noble especulació sonora (a què aspira la música en els estudis superiors de creació), sinó la simple utilització pràctica del ritme (dansa), el complement dels àpats importants de la història familiar (primeres comunions, casaments…), l’estímul per al treball (música en els tallers) o un acompanyament acústic que ompli el silenci en les hores de soledat".

Aquestes pobres i empobridores actituds d'escolta ens porten a una manera de fer generalitzada: ens cal fer un esforç, més que considerable, quan se'ns demana atenció en l'escolta de música. Infants, adolescents i adults estem tan habituats a parlar i treballar envoltats d’un ambient musicalitzat, que quan és l'hora d'escoltar, amb tota l’implicació intel·lectual que això suposa, ens exigeix un esforç cada vegada més gran de concentració. Escoltar música és demanar una acció difícil per no practicada. Escoltar pel plaer d'escoltar, sense fer cap altra acció associada, és una acció incompresa, pot ser considerat fins i tot com una pèrdua de temps. Mentre sona la música es poden fer moltes altres coses...

Per costum ja arrelat, la mainada demana una música mentre es treballa la plàstica o en alguna estona d’estudi … A vegades, quan la música escollida és relaxant es pot arribar a crear un entorn sonor que convida al treball i a la comunicació amb veu serena. Les més de les vegades però, la situació es converteix en una superposició de veus, que per poder comunicar-se, han de cridar i superar el volum de la música, creant sens dubte, un ambient més crispat. Aquesta pràctica hauria de ser mesurada perquè allò que hauria de ser una ocasió extraordinària i esporàdica, no esdevingui una concessió/exigència regular.

Viure entre aquesta polució sonora ambiental, ens degrada la sensibilitat auditiva i el costum d’atendre. Dins l'entorn educatiu, no saber escoltar equival a no saber percebre; en l’educació musical no escoltar dificulta la comprensió de la música i del seu llenguatge.
 

Un dels primers objectius de l'aprenentatge ha d'incloure una sensibilització envers les impressions sensorials generals i les sonores en particular. L'educació musical enriqueix l'educació auditiva, clau per a la comunicació, i contribueix a orientar el gust estètic.

Per tal de posar remei al caos sonor que envolta l'entorn escolar, hem programat mai cap campanya que concienciï tant el personal professional del centre com el seu alumnat? La comunicació oral escolar requereix un to de veu apropiat. És exigible que el volum d'emissió vocal sigui respectuós amb l'entorn de treball, que eviti el crit pertorvador irreflexiu i desmesurat. La conscienciació ha de procurar-se a tothora i en tots els ambients: a les aules, al menjador, als passadissos, a l’aula d’educació física… i perquè no, a l’hora de joc i a l’esbarjo.

Hem fet mai una medició acústica objectiva -amb l'ús d'un sonòmetre- que ens aporti dades reals de l'elevat grau de decibels que cada dia hem de patir en els diversos espais dels nostres centres? Si hi féssim la prova, quins resultats n'obtindríem? A quines conclussions ens aconduirien? Seríem capaços de consensuar mesures correctores i actuar en conseqüència? Ben segur que si iniciem una campanya a tota l’escola, amb tot el claustre i personal educatiu implicat, amb uns objectius clars i abastables, els resultats podrien impressionar-nos per les seves implicacions educatives a curt i llarg termini – traduïdes ben segus en menys irritabilitat i estrés, més escolta i atenció, millor comunicació i respecte entre persones…

Traslladem-nos ara a l’irrespirable caos sonor del carrer o a un cridaner espectacle infantil... , o al bloc de pisos on la televisió sona més fort que els altaveus del veí..… Què ens indicaria el sonòmetre?

L'any 1992, a Astúries, es va realitzar un estudi sobre les condicions acústiques dels centres escolars. És citat per Fernández Gutiérrez i René de Coupaud (1996). Els resultats donaren que tant els temps de reberveració - magnitud que fa que allò que escoltem ens arribi de forma ininteligible -, com els nivells de pressió sonora - intensitat del so -, eren excessibament elevats.

"Aquests dos paràmetres confirmen l'escassa idoneïdad dels centres d'ensenyament per la comunicació oral, vehicle principal de la transmissió de coneixements i espai de relació i convivència"

Essent conscients dels efectes nocius de la contaminació acústica on som immersos, podrem solucionar problemes fisiològics i psíquics que pateix la nostra societat. El soroll persistent repercuteix irremediablement en la nostra salut. Estudis psicològics ho corroboren. Una baixada substancial en la recepció de decibels milloraria la qualitat d'emissió vocal de molts nens i nenes i també de molts mestres. És cada vegada més crítica la situació de disfonies; moltes persones per poder fer sentir la seva veu amb el mínim espai de temps i superant l’intens volum que les envolta, la forcen fent tensions innecessàries. Aquest és un altre tema que podria aconduir-nos a una àmplia i interessant reflexió.
 

Poso d’exemple l’explicació d’un conte. El fil argumental s’escolta perquè està carregat de frases melòdiques que guien l’acció; la història transcorre entremig de matisos moduladors de la dinàmica de la veu, entre el mig fort i el fluix. La constant presència de silencis provoca sorpresa i augmenta l’atenció i la concentració de qui escolta. Davant de qualsevol matèria tot mestre/a hauria de ser capaç d'emprar recursos vocals com a armes expressives i comunicatives.

Els /les mestres hem de procurar evitar extendre’ns en llargs monòlegs explicatius que avorreixen l’escolta. Hem d’escoltar més les explicacions que guien els pròpis aprenentatges dels nens/es. Tindremr cura de la nostra veu, modulant musicalment les frases i no forçant l’aparell fonador amb registres forts, que bloquegen l’atenció i l’escolta. Intentarem incrementar l'ús de recursos expressius corporals. Hem de parlar utilitzant el silenci, com a contrast de la paraula i com a mesura preventiva de l’estrés i les disfonies. Aquests silencis conscients, han de traduir-se en profundes respiracions que en ser imitades per l’alumnat, aportaran nova energia a l’aula.

Em va agradar molt l’explicació que donà el pedagog i clarinetista Albert Gomí a un grup de nens i nenes, sense hàbits musicals, en l’inici d’un taller musical al barri del Raval. Els explicà que el silenci havia de ser l’ambient imprescindible per poder fer un bon del treball musical; havia de convertir-se en l’espai sonor que possibilités la comunicació; sense el silenci no hi podia haver música; que de la mateixa manera que es necessita una pàgina en blanc per crear un dibuix, la música necessita de l’espai sonor del silenci per crear música, per cantar, per disfrutar… L’actitud de'n Gomí, les explicacions donades i les activitats adequades que va treballar, van ajudar a entendre la importància del silenci tot practicant-lo.

El director d'orquestra i violinista Yehudi Menuhin (1997) afirma:

La societat occidental ha deixat de dialogar amb el silenci. La gran capacitat que els humans tenim de fer soroll ha esdevingut un perjudici per al silenci i per a la música. Com diu Murray Schafer (1975):