En l'actualitat se’ns fa difícil reconèixer la importància vital del procés de l'espera en silenci i “passivitat”. Aquella pausa en què la idea flueix sense presses. Recordo el director Edmon Colomer, que en treballar durant llarga estona una peça coral i preveient que no en podríem treure més suc, ens deia: -Deixem-la reposar! Just al següent assaig reempreníem aquella melodia que sortia sense cap entrebanc; el temps d’espera i l'activitat mental –inconscient, però activa- de cadascú, havien treballat i donaven com a resposta: més fluïdesa, memòria i  musicalitat. Des d’aleshores utilitzo aquesta espera confiada en molts moments de la meva activitat professional i didàctica.

Sovint mantenim als nens i nenes, tant en l’àmbit familiar com escolar, en constant moviment, portant-los d'un lloc a un altre, d'una activitat a una altra, d'una matèria a una de nova, sense oferir-los una pausa per pensar, per escoltar el silenci, per esperar que “passivament”  flueixin idees. Si posem atenció a la seva particular forma de crèixer, jugant,  ens adonem que l'alumnat no té tanta pressa com nosaltres els demanem. Cal cercar l’equilibri entre el moviment que imposa el ritme d’horaris, festes, celebracions, múltiples activitats extraescolars... i el repòs. Segons Small, (1989, pp. 212-226) 

"En l'actualitat no reconeixem per res la importància del vital procés d'esperar, en silenci i passivitat, a que la idea ens vingui. Mantenim a l'alumnat en constant  moviment sense quasi fer una pausa per pensar, fet que demostra una vegada més  la nostra profunda desconfiança en els processos naturals de les ments joves. Si revelem als infants que l'aprenentatge  no és una preparació per a la vida sinó una experiència bàsica per a la mateixa vida, que es realitza amb actitud d'escolta, de reflexió activa, de contemplació i anàlisi... estarem donant-los confiança en la seva capacitat per aprendre qualsevol cosa que vulguin aprendre."