Les bruixes, de les rondalles tradicionals als contes actuals

per Caterina Valriu (Universitat de les Illes Balears)

Una bruixa és un personatge divers i complex, maligne i pervers alhora que seductor i atractiu, gairebé omnipresent als contes populars i a la literatura infantil des que aquesta va néixer com a tal. La història de la bruixa es remunta a l'antiguitat; és tan vella com la mateixa història de l'home, però cal que ens situem en l'època medieval per trobar la dimensió de la bruixa que ha perviscut en la consciència dels homes fins a l'actualitat.

La bruixa, personatge ben real d'aquells segles, és la dona sola, hereva de la tradició secular, que coneix els remeis naturals, les virtuts de les plantes, les influències de les llunacions... I entorn d'aquesta dona, mal vista pel poder que la sap difícilment controlable, essencialment lliure, s'ordeix tot un món de temors i de malfiances, d'atraccions i de rebuigs, que arriba gairebé fins avui. I en aquest complicat sistema de relacions d'admiració i d'odi produeix acusacions, delacions, histèries que sempre acaben en la marginació i, a vegades, en la foguera.

Quines són, però, punt per punt, les característiques bàsiques d'aquest producte cultural que és la bruixa? I com les retrobam en la literatura infantil i juvenil catalana actual? És el que intentarem explicar en aquestes pàgines.

L'aparença física

Els atributs tòpics de la bruixa són prou coneguts de tothom: aparença de dona vella que es caracteritza per la seva lletgesa -nas de ganxo, barbeta esmolada, cerra damunt el nas, esdentegada, escabellada... -,vestida amb robes fosques, capa, capell, punxegut, mitges estripades -,sabates amb punta, bossa per portar els ungüents i les herbes, i tota ella voltada d'una una clara sensació de brutícia, l'olor de resclosit.

Doncs aquesta és l'aparença que es manté de forma convencional a la majoria dels relats. Vegem-ne una exemple -la descripció que fa Joan Barceló de la bruixa Andraixa- en un llenguatge literari suggeridor i sonor, ric en comparacions i ple de matisos que perfila una bruixa inquietant, allunyada de qualsevol caricaturització fàcil:

Tothom deia que aquella dona tenia una ganyada a l'ala que li feia bufar un geni de futims. Era un ocellot d'ales plegades que ventava mutis i secret. Andraixa, la bruixa del casal de les bultres de vora el riu, tenia el nas esmolat de voltor famèlic i dents d'oca. La vellarda aixafava els carrers, cabells eriçonats de color pastanaga encesa, cara groguenca i dits secs i llargs que li ressaltaven esquelètics i que feien moure, amb l'ajut d'un cos com d'esbatzer anèmic, un vestit de li destenyit, de color de por... (...) No parlava mai amb ningú. Només clavava uns ullassos negres com dos tions de carbó a la cara dels qui la veien passar, i els qui la veien passar descobrien l'infern al seu esguard. No li veien els peus damunt del terra, i quan trepitjava les herbes del camí asseguraven que es marcien com si les hagués cremat un sol massa ardent.

(Joan BARCELÓ: Ulls de gat mesquer. Barcelona: La Galera, 1979, pàg. 29)

Però la tradició es trenca i al costat de les bruixes paoroses n'apareixen unes altres. Bruixes que trenquen motlles, que són boniques, joves o bones, o tot alhora. La desmitificacio dels personatges de la por en la literatura infantil i juvenil no és una novetat recent. Va començar en el segle passat; passa que en aquests darrers anys, per un conjunt complex de factors, aquesta tendència s'ha accentuat extraordinàriament. A vegades comporta un veritable perill que priva de sentit intern les històries. Com són aquestes "noves bruixes"? En general es poden definir pel capgirament d'un o més dels seus atributs tradicionals:

Estem acostumats, ja sigui pels contes, les llegendes o les enraonies de la gent, a imaginar les bruixes com uns éssers abonyegats, de cara sinistra i amb l'escombra sempre a punt. Però la Marcel·lina no era així. Bé, val a dir que no sempre era igual, ja que dominava l'art del transformisme i tan aviat esdevenia una joia jove, vestida amb elegància i molt enraonada, com podia convertir-se en una dona de mitjana edat, no gens coqueta, més aviat vestia amb negligència i amb un parlar una mica xava.

(Joan BARAT: Històries de la terra de Tot Temps. Barcelona: PAM, 1983, pàg. 56)

Els atributs

Generalment, les bruixes apareixen sempre amb uns atributs molt concrets, entre els quals destaca l'escombra, estri que usen per trasllardar-se d'un lloc a un altre. L'escombra als contes moderns ha quedat únicament com un motiu pintoresc lligat a la imatge estereotipada de la bruixa. Mentre que els llibres per a nins més grans que tracten d'una manera més complexa el fenomen de la bruixeria no en parlen, els llibres per a petits o bé la inclouen com a element imprescindible o la desmitifiquen, tot parlant d'escombres modernes amb marxes i encesa automàtica, aspiradors, etc. En la mateixa línia d'objectes del món femení que han esdevingut atributs de les bruixes trobam l'olla i el morter. L'olla és omnipresent a la casa de la bruixa; hi bullen els remeis, les pòcimes, els beuratges... tot allò que els cal per fer els seus encanteris. El morter és l'estri on es fan les barreges, es trituren els ingredients que, només mitjançant la misteriosa combinació, assoliran la plenitud dels seus poders. L'olla i el morter ens duen a pensar en una de les acusacions més greus fetes a les bruixes: el canibalisme. El conte tradicional ens presenta bruixes-ogresses, àvides de carn humana tendra, que sempre mengen cuita -recordem que la bruixa de la caseta de sucre mor en voler encendre el forn per rostir el nin. Aquest motiu ha estat pràcticament bandejat dels contes moderns, segurament perquè els autors el troben excessivament truculent. Només apareix en algunes ocasions usat amb un deix d'ironia.

L'hàbitat

Un altre aspecte fascinant de les bruixes és el lloc on viuen. En general es tracta d'un lloc allunyat dels nuclis habitats, indici del rebuig social que pateixen. L'hàbitat més usual de la bruixa en la tradició popular és el bosc, a vegades també una muntanya de difícil accés o una fondalada. Sembla que tenen predilecció pels llocs humits, els marges de llacs i de rius, els pous, etc.: "Andraixa, la bruixa, vivia lluny del poble, vora el riu". Aquests indrets han estat considerats tradicionalment llocs de passatge, amb connotacions màgiques.

Les cases, barraques o coves de les bruixes són misterioses, plenes de fum, a vessar d'objectes insòlits, de substàncies fastigoses i d'animalons. Generalment són petites, brutes i desordenades, encara que en alguna ocasió les bruixes poderoses habiten palaus tenebrosos. Tots aquests tòpics, segurament creats sobre una base real de pobresa i d'aïllament, es posen de manifest en molts dels llibres moderns que comentam. Vegem-ne un exemple:

Els seus ulls, acostumats de mica en mica a la foscor, han resseguit les quatre parets de l'estança, que s'endevinen llardoses darrere els prestatges plens de pots de totes formes i mesures, de perols d'aram ennegrits, d'olles i cassoles apilotades en desordre, de feixos d'herbes curosament amuntegats. En una llar de foc arrambada contra un dels angles de l'habitació cremen dos tions enrogits. Damunt, una olla bull rítmicament, amb sorolls de líquids espessos. Una taula farcida d'estris inversemblants i dos tamborets desmanegats completen, juntament amb el jaç on ara és ell, l'escàs mobiliari del lloc. Potser s'hi podria afegir encara l'ocellot de nit que contempla silenciosament l'escena des de l'ampit de l'única finestra que s'obre a mitja alçada d'una de les parets.

(Mercè CANELA: Asperú, joglar embruixat. Barcelona, 1982, pàg. 10)

Com són els habitatges de les bruixes desmitificats? Un exemple clar n'és el que ens proporciona Joan Barat quan descriu el castell de la bruixa Marcel·lina, totalment diferent de les cabanes bigarrades tradicionals. És un lloc ampli, lluminós i molt més semblant a un laboratori que no pas a un casull tenebrós:

La Marcel·lina va acompanyar-lo a una sala espaiosa les parets de la qual eren plenes de prestatgeries abarrotades de llibres. Sota un ample finestral hi havia una llarga taula de marbre adossada a la paret i les aigüeres. Una altra taula, de roure, situada al mig de l'estança, era plena d'estris de vidre, de metall i de pedra: morters i d'altres atuells on s'efectuaven els experiments. EN un racó, dins una gàbia de filferro, esvalotaven alguns animals...

(Joan BARAT, op. cit. pàgs. 62-63)

Els ajudants de les bruixes

Aquestes dones, que mantenen una especial relació amb les forces de la natura, estan sempre voltades d'alguns animals determinats, als quals confereixen part dels seus poders. L'animal més emblemàticament lligat a la fetilleria és el gat negre, però també tots els animals que la gent sol considerar perillosos o esgarrifosos- ja sigui per l'aspecte repulsiu, el verí que porten, la possibilitat de fer mal o simplement la seva càrrega cultural- semblen tenir un lloc al costat de les bruixes: els ocells de la nit, els corbs, les serps, els escorpins, els llangardaixos, les rates-pinyades, els calàpets, etc, es relacionen amb les bruixes. Aquestes convencions es mantenen, en general, als contes moderns:

Per acabar-ho d'adobar, un gat gros com un cabrit i més negre que la nit, mirava els nouvinguts amb esguard fred i malèvol, com si es tractés del mateix diable.

(Sebastià, SORRIBAS: La vall del paradís. Barcelona: Ed. La Galera, 1985, pàg. 84)

Els poders

Al conte popular tradicional, els poders de les bruixes són diversos: volar, transformar i transformar-se, encantar, adormir per anys infinits, enverinar, fer enamorar, etc. A la realitat, els poders de les bruixes consistien en la fascinació que exercien sobre mentalitats supersticioses i fàcilment impressionables, en les propietats de les plantes i d'altres substàncies que coneixien i sabien usar, en la seducció de la paraula misteriosa. Quins poders els atribueix la literatura actual? Són els tradicionals o en trobem de nous?

Un dels poders més coneguts i usats per les bruixes és el de la metamorfosi. A vegades es transformen a elles mateixes i en ocasions transformen els altres. La transformació que lliga més directament amb la tradició del nostre país és la de bruixa en gat:

Lluna de tardor, / banya'm amb ta claror. / Areny platejat, dóna'm la forma de gat. / D'un gat ben negre i pelut,/ dolent i molt astut. / Pel poder del Gran Cabrit,/ que això em sigui concedit.

De seguida em vaig trobar convertit en un gat esplèndid, immens i ferotge, amb unes urpes afilades, deleroses d'esgarrapar, i uns ullals prims i esmolats com agulles. L'única particularitat és que tenia les potes de davant com unes mans foradades.

(Assumpció, RIBAS: Salten bruixes per la finestra. Barcelona: PAM, 1985, pàg. 62)

A més del seu propi cos, les bruixes poden transformar els dels altres. Aquesta és una de les armes que més sovint usen per aconseguir els objectius que s'han fixat, tal com veiem a les rondalles. El motiu es reprès pels autors actuals, algunes vegades inserint-se de ple dins les formes més clàssiques, com passa a Els set enigmes de l'iris (Mercè CANELA: Els set enigmes de l'iris. Barcelona: La Galera, 1984) on Leucofrina -plena de sentiments de venjança- transforma el pastor Aldebaran i les seves cabres en estels; d'altres juguen amb aquests poders des d'una òptica còmia i desmitificadora, com és el cas de la imcompetent bruixa Bufuruda, que en voler convertir Gisela en ratolí la transforma en serp i quan la vol desencantar s'equivoca i la transforma primer en sargantana, després en mussol, en ratolí i en lluerna. (Mercè COMPANY: La bruixa Bufuruda. Barcelona: Hymsa, 1983)

Un altre dels poders més coneguts de les fetilleres és el de volar, generalment dalt d'una escombra. Els contes moderns, sobretot els adreçats als més petits, mantenen la tradició. Altres poders, com emmalaltir, enamorar, etc., també apareixen als contes actuals. Generalment, les bruixes els exerceixen mitjançant la preparació de beuratges misteriosos o amb conjurs. A la literatura oral els vells conjurs de les bruixes, pràcticament desconeguts actualment, ja que eren de transmissió oral i pertanyien a uan comunitat secreta, són substituïts, amb una clara intenció de desdramatitzar, per tirallongues de to còmic, sovint inspirades en materials de la literatura popular.

La funció social de les bruixes

És indiscutible que a la societat tradicional les bruixes tenien clarament delimitades les seves funcions en el si de la comunitat. Durant segles els pobres comptaven amb l'únic ajut d'aquestes dones, enteses en les propietats de les plantes , per atendre llurs malatlies. El llindar que separa les guaridores i les remeieres de les considerades bruixes és sovient de mal establir. Semànticament, el podem situar en la finalitat de les seves accions: qui aplica remeis per sanar les malalties entraria dins la primera categoria, qui té poders malèfics i pactes amb el diable que usa en detriment dels altres és una bruixa. Però a la realitat les distincions no eren tan taxatives. La utilització d'una determinada planta o un mineral pot ser considerada una bruixeria per algú que en desconeix les propietats. És per això que al voltant de les anomenades bruixes s'agrupen funcions tan diverses com les de fer de consellera, d'alcavota, de dona que fa avortar, etc. La funció social de la bruixa està lligada al fràgil equilibri d'una societat rural sotmesa a l'explotació, pobra, sovint desesperada i fàcil presa de fanatismes. Ens ha cridat l'atenció la complexitat amb què és tractada la funció de la bruixa a la literatura catalana moderna. Tenim diversos llibres que aborden des d'una perspectiva humana- uns de forma més racional, uns altres de forma més màgica- la relació de les bruixes amb el seu medi social. Hi ha llibres essencialment realistes que parlen de dones considerades bruixes i fan veure al lector que aquesta bruixera- o suposada bruixeria- és una forma de supervivència en un medi hostil; aquest és el cas d'El saber perdut (Anna VILAR: El saber perdut. Barcelona: Ed. La Galera, 1983) , Tanit (Núria ALBÓ: Tanit. Barcelona: Ed. Cruïlla, 1984) i La vall del paradís (Sebastià SORRIBAS: La vall del paradís. Barcelona: Ed. La Galera, 1985).

El saber perdut ens situa en l'època medieval i ens presenta una dona misteriosa, àvida de saber però encara ancorada en el sistema de creences medievals. Es resisteix a racionalitzar els fets i no vol deixar de creure que la bruixeria existeix, car sobre aquesta creença s'aixeca el seu poder i prestigi. El contrapunt a la història és Boirabaixa, un savi pre-renaixentista que veu les coses des d'una òptica racionalista. En canvi, a La vall del paradís, ja trobam una dona que manté al seu entorn la fama de bruixa, l'aspecte, l'hàbitat, etc., amb la intenció de fer-se respectar i procurar-se un mode de vida, però que és ben conscient que no hi ha res de màgic en la seva actuació, sinó simplement uns profunds coneixements de medicina popular:

-La mare en sabia un niu, d'això de les bones herbes i jo n'havia après força d'ella. Vaig dir-me: "Mira noia, val més fer de bruixa que continuar així, patint fam, fins a l'hora d'haver d'anar a parar al forat"- la dona va riure de nou-. Vaig anar ben lluny d'on vivia, és clar: allí em coneixien massa i ningú no s'hauria cregut que aquella dona que havien conegut de tota la vida fos una bruixa.

Fent un salt temporal molt gran, que ens du de l'època medieval a l'actualitat, trobam la mateixa situació a Tanit. En aquest cas és una dona esquerpa i solitària. El seu físic i el seu hàbitat responen als cànons de les bruixes. Aquesta és la fama que té entre els nins del poble, però una conversa amb ella dóna les veritables claus d'aquesta actitud:

-La Perona. A casa meva era can Peró. Tothom sabia on era. No és cap nom foraster. EL meu pare va ser republicà i ens ho van prendre tot després de la revolta.

-Quina revolta?

-Quina vols que sigui? La revolta. La que hi va haver que ho va fer anar tot de cap per avall entre els d'abans i els de després. A can Peró els va tocar el rebre. I altres ghi van guanyar. Vet-ho aquí!

És a dir, davant un medi hostil provocat per la ideologia política ha optat per isolar-se, recloure's en ella mateixa i no desmentir la fama de bruixa, que en certa manera la protegeix. Deixem de banda els llibres que aporten una visió més o menyus realitsta i passem a comentar aquells que tracten també de les relacions de la bruixa amb el seu medi, però des d'una concepció màgica. El problema és tractat en forma poètica i corprenedora a l'obra d'Enric Larreula titulada Marduix (Argos, Vergara, 1983). La lectura ens du a seguir la història d'una bruixa, Marduix, condemnada des de la infància a la soledat per la seva condició. Ens trobam davant una curiosa narració que tracta, amb tendresa i màgia, una història molt humana: el rebuig a allò que desconeixem i que no podem controlar, la por al poder de la saviesa, les relacions mantingudes només per interès, la vergonya que té la gent a l'hora d'acceptar les pròpies supersticions i els desigs més inconfessables.

Conclusions

En primer lloc, volem destacar el canvi radical en la freqüència d'aparició d'aquests personatges a la literatura infantil i juvenil catalana, que va des de l'absència pràcticament total a la dècada 1965-75 fins a una presència extraordinària important en la dècada següent. I precisament perquè es tracta d'un fenomen recent, sorprèn la complexitat del tractament, la multiplicitat de punts de vista i la riquesa de matisos. Una vegada feta l'anàlisi de les característiques de les bruixes, creim que les podem dividir en tres models bàsics, segons el tractament que els dóna l'autor. Així, tendríem:

-Un tipus de bruixa estandarditzada, encarnació de les forces del mal i que respon als esquemes pre-establerts i popularitzats arreu. Apareix tant en llibres infantils com juvenils.

-Una bruixa- o dona que de cara a l'exterior sembla bruixa- humanitzada. L'autor va més enllà de les aparences i ens acosta a la seva problemàtica i a les motivacions que l'han duita a assumir aquest rol social. Són els personatges més aconseguits perquè tenen densitat psicològica, més enllà de l'esquematisme habitual. Apareixen preferentment en els llibres juvenils.

-Finalment, un tercer tipus de bruixa que és la desmitificada pel camí de la comicitat. El seu rol està capgirat i en lloc de fer por fa riure. Sovinteja en els contes per a més petits, encara que també la trobam en algunes obres juvenils.