VICTOR
BALAGUER CIRERA
Font:
GRAU I FERNÁNDEZ,
Ramon: Diccionari d' Història de
Catalunya.(1992).Barcelona:Edicions 62. S.A. 1147 pp.
Text:
Literat, historiador i polític (Barcelona 1824 - Madrid
1901). Orfe d'un metge d'ideologia liberal avançada, de
qui va heretar la inclinació política, s'enfronta ben
aviat amb la mare, tant per les seves opinions com per la
vocació literària. Als 14 anys estrenà Pepín el
Jorobado, el primer dels seus drames històrics, i
va revalidar l' èxit el 1843 amb Enrique el Dadivoso.
Desheretat, va haver d'explotar exhaustivament una
facilitat ja demostrada amb la ploma. Va col.laborar
activament en el moviment renaixentista, fou un dels
ideòlegs de la restauració dels Jocs Florals i membre
del primer consistori, el 1859. La seva tasca
historiogràfica va a remolc de la fama de literat
romàntic i de la fe liberal-progressista que el
caracteritzen. No cal buscar-hi aportacions doumentals ni
tampoc un escrupolós respecte per les regles de la
crítica. Aquesta laxitud, compartida tanmateix amb el
gruix dels historiadors romàntics, va ser l'agafador
d'uns crítics duríssims que apuntaven més aviat contra
la seva popularitat i el seu progressisme polític. El
1852, encara jove, va fer les primeres incursions en la
historiografia estricta amb unes conferàncies sobre les
belleses de la història catalana. El 1885, la demanda
social justificava una segona edició de la Història
de Catalunya. Balaguer reconegué sempre els seus
demérits com a historiador , sense obtenir per això
més crèdit entre els seus competidors menys afortunats,
i reclamava sols el prestigi de divulgador primerenc i
eficaç de l'amor a la història local. Darrere la
façana del romanticisme abrandat, que es projecta en la
recreació dels mites i la profusió de color local, la
historiografia de Balaguer amaga un càlcul sagaç que fa
de la prosa evocadora i popular el vehicle d'una
afalagadora visió liberal del passat catala, treballada
inflexiblement i destinada a obtenir un èxit fulminant i
persistent. La seva interpretació de la tradició
constitucional de Catalunya i la Corona d' Aragó
continuava i actualitzava les aportacions de Capmany i de
Pi i Arimon. Malgrat l'obvi anacronisme que comporta
confondre les llibertats medievals amb les modernes, la
tesi de la persistència de l'esperit pactista respon
prou bé a un tret bàsic de la trajectòria nacional
catalana, i això li permetia d'arribar a nombroses
interpretacions concretes que encara són vigents. La
participació de Balaguer en la política espanyola va
ser activíssima durant el Bienni Progressista, abans i
després de la revolució de 1868 i en temps de la
Restauració. Va ser ministre per primer cop amb el rei
Amadeu I el 1871 i per darrera vegada amb Sagasta el
1886. A falta d'hereus directes, esmerçà la fortuna en
la creació de la Biblioteca-Museu Balaguer
a Vilanova i la Geltrú, la ciutat que l'havia anat
elegint sempre, des de 1869, diputat a les Corts
espanyoles. En la biblioteca es conserven les seves
col.leccions de llibres (22.000 volums) i d'objectes
d'art, entre els quals destaquen per la raresa a
Catalunya els elements egipcis, orientals i precolombins.
RGF . (86-87 pp.)