DIALÈG

ENTRE PLATÓ I NIETZSCHE

Personatges: Plató (el vell idealista) i Friedrich Nietzsche. Narradora: Lou Salomé. Presenta el diàleg, la narradora.

Narradora

Em dic Lou Salomé, sóc russa, amb ascedència francesa. Vaig néixer el 1882. Vaig estudiar filosofia i psicologia a sant Petersburg. Tenia vint anys quan vaig conèixer a Friedrich, a Roma. Estava molt interessada pel seu pensament, per la seva obra filosòfica. M'atreia el seu estil provocatiu, antimetafísic, la seva manera d'expressar les seves idees a través de la metàfora i de l'aforisme.

A aquesta edat els homes m'anaven al darrere, em deien que era molt maca i intel·ligent. Allà mateix, a Roma, poc després d'haver-nos conegut ja em feia proposicions matrimonials. També el seu amic, psicòleg, Paul Ree

Nietzsche, havia nascut a Röcken (Alemanya) el 1844, tenia, doncs, trenta vuit anys, estudià filologia a la Universitat de Leipzig, als vint-i-sis anys ja era catedràtic de filologia clàssica a la Universitat de Basilea. Molt afeccionat a la música (ell mateix va compondre diverses obres i escriví poemes; les seves obres filosòfiques tenen un gran valor literari), féu amistat amb Richard Wagner i la seva esposa Cosima. Tenia afeccio pels cavalls, s'entusiasmava amb els paisatges alpins, li agradava de viatjar (va sojornar entre d'altres ciutats a Venècia, Niça); gaudia del fet d´estar rodejat d'amics i contertulis, tot i que tenia un caràcter un xic depressiu, melancoliós, hipocondríac. E1 seu estat, a vegades depressiu, li venia d'una malaltia crònica, sembla que heretada del seu pare, patia mals de cap molt forts i continuats, vomits, havia de romandre molt de temps estirat al llit, patia també de miopia.

Friedrich era d'una estatura normal, un xic carregat d'espatlles, el rostre morè, es deixava un bigoti abundant, mirava inquisitivament quan parlava, li agradava d´escriure, llegir, tenia una vasta cultura, sobretot dominava la mitologia grega, la filosofia, la literatura en general, la teologia (el seu pare era prevere luterà), estava al dia respecte els avenços de la ciència, dels esdeveniments polítics. també l'atreien -amb moderació- els plaers de la vida. Quan el vaig conèixer ja havia escrit diversos llibres, entre ells L'origen de la tragèdia en l'esperit de la música (1872), La filosofia en l'època tràgica dels grecs (1874), Humà, massa humà (1 880), La gaia ciència (1882). més endavant Així parlà Zaratustra (1883), La genealogia de la moral (1887), El cas Wagner (1888), L'ocàs dels ídols, L'anti-Crist (1889). Friedrich, pobre va acabar en el manicomi, mig cec, el va atendre la seva germana Elisabéth, que va manipular les seva obra pòstuma, La voluntat de poder.

Bé com deia fa poc, Friedrich em proposà que em casés amb ell. M'ho vaig pensar. M'atreia la seva conversa filosòfica, els seus coneixements, l'amor que tenia per l'art, per la música, la poesia. De vegades, jo li llegia les meves. Passejavem sovint. Un dia em va fer un petó. Tornà a insistir amb la qüestió del casament. Sentia admiració per ell, m'enlluernava com a intel·lectual, com a filòsof. Ara bé, casar-me, m'anguniava. Una cosa són les idees, les afinitats culturals amb un home, un altre cosa és compartir la vida amb ell, la vida de cada dia, la vida domèstica, amb els seus problemés pràctics: que si els nens, que si s'ha de rentar la roba, fer els llits, comprar, pensar en les despeses de la casa (...) Jo no em veia capaç i menys al costat d'un home com ell, amb un caràcter molt irregular, un home poc pràctic, malaltís. De tota manera la meva relació amb ell, amb alts i baixos, es perllongà gairebé un any a Tautenburg, Leipzig, bérna. Finalment li vaig dir que no em volia casar. Més endavant amb vaig relacionar amb el professor Andreas, després vaig viure amb el gran poeta alemany Reine Maria Rilke. Ja de gran vaig conèixer a Sigmund Freud, a Viena, on vaig aprendre la psicoanàlisi. M'agradava de parlar amb Freud.
Malgrat això, de tots els homés que he conegut, intel·lectuals tots ells -també l'amic de Friedrich, Paul Ree,- d'aquell que en tinc un record inesborrable és de Friedrich. L'he portat sempre en el fons de la meva ànima. No oblidaré mai un diàleg al qual vaig tenir la sort d'assistir-hi, a Venècia, entre ell i un home conegut amb el nom de vell idealista. Escolteu-lo!

Vell idealista (V); Nietzsche (N); cambrera (C)

Un habitació d'un hotel de Venècia. Nietzsche està assegut, llegint. Al seu costat, Lou Salomé. Truquen a la porta. Apareix la cambrera que diu: "Hi ha un senyor que s'anomena vell idealista, amic seu".

N - Fes-lo passar.

V - Hola, Friedrich, com estàs? Saluda també a Lou Salomé, que romandrà silenciosa durant tota la conversa, escoltant atentament.

N - No gaire bé. Estic molt «fumut», saps. Aquesta nit gairebé no he pogut dormir, gairebé no he pogut aclucar els ulls.

V - Les nits d´insomni ens obren les portes de la imaginació i del pensament, ens duen a una realitat no sensible, la vertadera, al cap i a la fi.

N - L'única realitat vertadera és la dels sentits. L'home no ha de cercar la felicitat fora d'aquesta terra, tot i el dolor, el patiment i la limitació, imposada pel sentits. Cal fundar el cel sobre la terra.

V - Però el terrenal es pot comparar a una cova on hi regna l'ombra, dèbilment il·luminada per la llum d'un foc que es reflecteix a la paret. Aquest foc ve a ésser la llum del coneixement proporcionada pels sentits. Cal sortir de la cova per assolir la veritat, la saviesa.

N - Però que dius? Sortir de la realitat que percebem a través dels sentits i que comprenem gràcies al llenguatge és una bogeria, un sense sentit. L'home no podrà aconseguir mai arribar a la possessió de la veritat, de la bellesa, del bé, en fi, de la saviesa. Aquestes idees són meres paraules. El llenguatge ens engalipa.

V - Tu dius això perque no has conegut la revelació de les idees, que són com a models de la realitat sensible. Les idees -especialment la del bé- ens proporcionen el coneixement de la realitat en què vivim.

N - Torno a repetir. Les idees són meres paraules. L'home, en formar el llenguatge no capta processos, sino excitacions, no transmet percepcions, sinó còpies de percepcions. No podem captar la plena essència de les coses. El llenguatge sols ens proporciona una manera de veure la realitat, que jo anomeno perspectivisme. No existeixen les idees universals fora de l'espai i del temps.

V- Quan parles així em recordes els sofistes, els filòsofs grecs, que es contraposaven al pensament de Sòcrates.

N - Sòcrates era un idealista. Creia en la immortalitat de l'anima. però existeix realment l'anima? I com es possible la immortalitat? Sols hi ha una única realitat, la realitat que ve donada per l'espai i pel temps. Res més. L'eternitat rau en la natura. Els éssers humans som com partícules de força o d'energia que apareixen i desapareixen incessantment. A més a més, I'existència és com una aparenca. Tot es va repetint sempre. Aquesta idea l'anomeno etern retorn del mateix.

V - Això es una interpretació de l'antic filòsof Empèdocles. La meva teoria es basa en els pitàgorics, aquells grans matemàtics, que s'inspiraven en creences òrfiques sobre la immortalitat i la transmigració de les ànimes.

N - Es una teoria metafísica. La metafísica sempre parteix de la teoria que hi ha unes idees immutables, eternes, que són com un model permanent pel món sensible.Però les idees són paraules. El llenguatge és la realitat, obtenim les nostres idees a partir de l'ús dels mots. No existeix el món de les idees, estable, fix, permanent, tal com tu creus.

V - El llenguatge és un vehicle per a expressar les nostres idees. L'essencial són les idees.

N - La plena essència de les coses, és a dir, les idees, no es pot captar mai. Tu mateix no aconsegueixes donar una definició precisa de la idea del bé.

V - Una idea que és el principi de tot coneixement no es pot definir, aleshores deixaria de ser principi. Únicament podem entendre que es el bé si establim analogies i metàfores. Per exemple, el bé es com una llum que il·lumina les nostres ments, es pot comparar al sol que il·lumina i dòna vida a totes les coses.

N - Em dones la raó a mi. El llenguatge és metàfora. Els tropos (la metonimia, la sinècdoque), en general, constitueixen el ser del llenguatge. Les idees abstractes: bé, béllesa, veritat, saviesa, justícia, són com una mena de bastida, de suport, sense cap mena de valor científic. En definitiva, el llenguatge sols transmet opinions, però no coneixements.

V - Si es així, el que estas afirmant ara no té cap valor. Són meres paraules, mera retòrica. Pura sofisteria.

N - Sí, tots estem incapacitats per assolir la veritat, el bé, la bellesa en si.

V - Però la nostra ànima quan s'allibera del jou dels sentits després de la mort -d'acord amb el meu mestre Sòcrates- està capacitada per copsar aquetes idees.

N - això son baixanades, pròpies d'un idealista. No hi ha cap altra realitat que la de la terra o si ho prefereixes que la de la natura, de la qual en procedim i a la qual retornem un cop morts.

V - Però tu mateix dius que estàs malalt, et queixes dels dolors de cap, del sofriment que atenalla les teves facultats intel·lectuals.

N - I que vols dir amb això?

V - Doncs que d'aquesta vida terrenal no en podem esperar res de bo. Els mateixos cossos porten en ells l'arrel de la malaltia, sols l'anima com un refelex de la divinitat es pot allibérar vertaderament del dolor quan el cos mor.

V- Ja tthe dit que no crec en la immortalitat de l'anima. L'unic que existeix es la terra amb tots els seus patiments i soErences. Als homés sols en resta assumir-les, prendre'n consciencia. D'aquesta manera estem en condicions de soportar l'existencia.

V- però aleshores podem caure en la desesperacio.

N - L'home autentic es aquell que assumeix el dolor, que el suporta. Per això cal voluntat d'afirmacio d'un mateix, a aquesta actitud l'anomeno volur''tal de poder. No podem esperar la salvacio o la guaricio en un esser superior, un deu. No necessitem la redencio de ningu. Es una idea cristiana sense consistencia, per això dic en una de les meves obres -tot emprant una metafora- que <<Deu ha mort>>. Per això molts filosofs em critiquen i diuen que he perdut l'enteniment, que estic boig. Efectivament cal ester boig per afirmar que <<Deu ha mort>>, car la idea de Deu ha arrelat en la consciencia de la gent i ha impregnat la culture de l 'Europe occidental, avui, per cert en decadencia.

V - Necessitem alguna co sa, un principi , una i dea a la qual aferrar-no s per t al de sup ort ar l'existencia.

N - S~, efectivament. I l'unic que ens pot proporcionar jest suport, que ens pot alleugir el dolor es ['art. Perque l'art es una activitat creative. L'art es el gran seductor de la vida, es un estimulant. L'art com a antagonista davant aquells que neguen el valor de la vida. L'art com a salvació d'aquell que vol viure, com a salvació d'aquell que pateix. L'art és creativitat, voluntat de poder; a més a més, el filòsof és l'artista que malda per expresser la tragèdia de l'existència.

V - Per mi els valors ètics, el bé, estan per sobre dels valors estètics, la bellesa. En tot cas l'artista, el pensador te com a finalitat postular el bé, maldar que aquest esdevingui una realitat. Sols a través de l'educació i de la saviesa hom podrà aconseguir que l´home sigui millor, més sensible, més conscient. Tota societat s'ha d'assentar en uns valors ètics per tal de fer possible la convivència i també la justícia.

N - El fonamental és l'afirmació de l'individu per sobre de qualsevol instància o poder social. La justícia és una invenció destinada a defensar els dèbils, els pobres d'esperit. Els forts, els que afirmen la seva personalitat no necessiten de cap mena de llei ni de principi que els protegeixi. Es valen per si mateixos. L'individu està per sobre de la societat. La moral, l'ètica no es sinó una mena de coerció dels instints, de les passions, en definitiva, de les forces creatives.

V - Alehores la societat pot esdevenir el regne on manin els més forts, és a dir, una mena de selva on dominin els més agosarats, sense escrupols. Aquells que manen, els senyors, i uns altres que obeeixen, els esclaus.

N - El meu plantejament no és ben bé aquest. E1 que jo vull drr és que els valors en els quals s'assenta la nostra cultura, principalment els que tu defenses i els de la religió cristiana són valors decadents, condemnats a desaparèixer, perquè pressuposen la negació dels valors vitals, dels valors instintius. La nova taula de valors que jo propugno es recolza en una idea superadora: més enlla del bé i del mal. Els meus valors no són decadents, descendents, sinó ascendents.

V- I això, ¿que té a veure amb l'art? Jo també defenso la importància de la música en el procés educatiu, per exemple.

N - L'art és creativitat, per tant, en certa mesura, negació d'allò que és vigent, d'allò establert, els valors burgesos. La vida de l'artista comporta trencar les normes socials, establertes, implica viure la vida amb risc, sense por a l'abisme, és a dir, implica la superació dels valors del bé i del mal. La creativitat és afirmació i està per sobre de tota coerció, de tot sentiment de culpa. L'artista és un heroi, que assumeix el dolor de l'existència i és capaç de sublimar-lo a través de la seva obra.

V - Però l'important és la transformació del poder polític, que ha d´estar en mans del filòsof, de l'educador, que els valors de la saviesa, de la veritat, estiguin per sobre dels interessos econòmics, causa de les injustícies, de les violències.

N- Per això jo propugno viure la vida amb risc. E1 meu plantejament es l'únic que pot fer trontollar les estructures de la societat burgesa que s´assenta, com he dit abans, en valors decadents, en valors justificadors de les lleis coercitives dels instints, de les passions, dels sentiments de l'individu, com també diu un predecessor meu: Max Stirner. I l'únic capaç d'arriscar-se és l'artista, el geni, l'heroi, aquell que viu segons l´esperit dionisíac.

V - Però l'artista per mi no fa altra cosa que imitar la natura, l'artista no és un vertader creador. A més a més, necessita de la inspiració divina. La inspiració creativa, poètica, implica l'estat d'èxtasi, una mena de follia, d'inconsciència.

N - Però per mi aquesta follia, aquesta desmesura ha d'anar acompanyada per la consciència, per la mesura, es allò que jo expresso amb la metàfora de l'apol·lini. Dionís i Apol·lo, els dos déus grecs expressen molt bé la meva teoria sobre la tragèdia existencial. Necessitem de les dues forces: per un cantó, la mesura, per un altre cantó, el desfermament dels instints. Cal tenir plena consciència de l'abisme, del mal. Cal ser conscients que les forces instintives són forces creatives, que han d'estar compensades per l'ordre i l'equilibri, sense el qual les forces instintives no es podrien expressar.

V - Si ens deixem porter per la passió ens autodestruirem.

N - La vida autèntica de l'artista és aquesta. Viure l'existència amb risc, amb el risc de la pròpia vida. Cal no negar les forces instintives, viure en la contraposició entre el desig, la passió i la consciència de si mateix. Això comporta dolor, sofriment, i al cap i a la fi, porta a la mort. Per això la meva filosofia està tan allunyada de l'ideal de vida burgesa, fonamentada en l'ordre i en la llei, en l´equilibri.

Torneu a la sinopsi de la novel·la               -         Aneu als textos de Nietzsche