Aquest estudi model era al carrer de Flassaders. Per entrar-hi s'havia de passar per un pati ple de gàbies de totes mides, però no eren gàbies de rossinyols ni calàndries, les que hi havia en aquell pati (els menestrals d'aquell carrer no hi estaven pas, per cantúries). Les gàbies eren d'aviram: de conills i gallines en capella que esperaven torn per anar a plaça. Més endins, es passava un corredor fosc i s'entrava en una escala bruta, i a dalt hi havia dugues portes que donaven a un replà: a l'una hi havia un comerciant de formatges a l'engrós, i a l'altra hi havia l'estudi, d'estudiants a la menuda.

Un cop dins, hi havia dugues sales, a més de les habitacions. La primera era la de rebre, la de deixar gorres i carteres, la de treure's el fang de les sabates i la de donar els buenos días; i la segona era la classe: quatre bancs, els seus pupitres, una gran pissarra, com a únic quadro, i, com a única claror, la que entrava d'una finestra que donava a sobre d'un pati, d'on arribava un soroll estrany: un soroll de font de diners que anava rajant acompasada: un dring de plata que va caient, i un pam-pam, tot seguit, que semblava un cant tenebrós. Era la cançó de la Seca, la fàbrica de moneda, que treballava allí darrera.

Aquella cançó metal·lica va agradar molt al senyor Esteve. "L'infant que puja amb aquest so per força ha de tenir bones ideas, i l'estudi que per altar hi col·loca la pissarra per força ha de tenir bons principis", va dir l'avi ane l'Estevet.

L'auca del senyor Esteve, Santiago Rusinyol, Edicions 62, Pàg. 38