En el llibre de J. Castellar-Gassol BARCELONA La Història (Edicions de 1984 S.A. Barcelona) llegim a les pàgines 79-83 :
Vers l'any 1330 la ciutat, ara capital d'un imperi, en reflectia totes les grandeses i totes les misèries que hi anaven aparellades.
A més de la catedral i dels convents i de les nombroses esglésies existents, un nou temple de tres naus, que en aquells temps només es podia qualificar de colossal, començava a ser aixecat. El temple, al barri anomenat la Ribera, era dedicat a Santa Maria del Mar i el promotor principal era l'eclesiàstic Ramon Llull, parent del difunt filòsof Ramon Llull "lo Foll".
De sobte, el març de 1334 -que les cròniques catalanes anomenen Lo Mal Any Primer- el preu del blat i, per tant, del pa va començar a pujar de manera mai vista.
Va pujar tan amunt que la gran majoria de menestrals i mariners i pobra gent de Barcelona -per als quals el pa era element bàsic de subsistència- no en van poder comprar. La fam no va trigar a rosegar les entranyes.
I llavors, també de sobte, una espantable epidèmia d'origen incert es va abatre damunt la ciutat. La malaltia s'ensenyorí de seguida dels més desnodrits. La debilitat, la tuberculosi, les diarrees van fer caure, l'una darrera l'altra, famílies senceres.
Els enterramorts no donaven l'abast per enterrar tanta gent, entre la qual es comptaven dotzenes de pedrapiquers que feia cinc anys que treballaven en les obres de Santa Maria del Mar.
No hi havia cap escrivà a la ciutat perdent el temps a comptabilitzar els morts. I encara menys els deu morts que no havien mort de malaltia sinó escanyats, executats per haver-se revoltat contra les autoritats i d'haver-se fet amos dels carrers durant unes hores.
Un cronista coetani avaluà els difunts en prop de 10.000. però ningú no sap del cert la quantitat exacta.Els vestits negres de les dones que duien dol i els planys a les cases eren encara el nostre pa de cada dia, tretze anys més tard, el 1347, quan arribaren a Barcelona les primeres onades d'una nova i més mortífera plaga: la pesta negra. Procedent d'Orient, havent fet estralls arreu on passava, l'epidèmia de peste bubònica s'estengué de Constantinoble a Gènova, a Marsella, a Mallorca, a Barcelona, a València i més enllà.
L'individu que presentava una taca hemorràgica al coll, amb el color fosc de la sang, estava condemnat. Més taques apareixien al tòrax, als membres. Al cap de pocs dies, el dissortat anava de cap a la fossa comuna, i això potser ni tan sols amb el consol del gaddis o responsori, si era jueu, o de l'absolta amb la creu aixecada als peus del difunt, si era cristià.
No hi havia prou crucifixos a la ciutat de Barcelona per acomiadar tants difunts com es registraven a diari. Alternativa? En els enterraments sumaris, el capellà aixecava verticalment una espasa agafada pel tall, que d'espases n'hi havia més, i presentava la creuera de l'empunyadura com si fos un símbol religiós.
Ni poderosos canonges ni pobres sabaters, ni reines ni esclaves no s'escaparien del flagell si eren a la llista de l'Àngel de la Mort.
L'eclesiàstic Ramon Llull -parent del filòsof Ramon Llull "lo Foll"-, el primer ardíaca de l'església en construcció de Santa Maria del Mar, canonge i vicari general de Barcelona, fou abatut per la pesta negra.
Elionor de Portugal, segona muller de Pere III el Cerimoniós, rei de Catalunya-Aragó, no tenia gaire més de 20 anys i morí de la pesta. En canvi el rei, de 29 anys, que havia tingut una infantesa malaltissa, evità la passa.
Del ben alimentat centenar de membres del Consell de Cent només en van sortir vius tres o quatre.
Els supervivents i els nounats encara van suportar altres passes intermitents de pesta en els anys 1362-63 i 1371.
Un cens de l'any 1370, comptabilitzat en precàries condicions i poc de fiar, donava la xifra de 6.668 famílies a la capital catalana, cosa que suposaria, amb càlculs optimistes, unes 30.000 persones, que venien a ser poc més de la meitat de les existents a les primeres dècades del segle.
En aquelles circumtàncies es fa estrany, a primera vista, que l'engranatge immisericordiós de la ciutat no s'hagués aturat.
L'engranatge del motor de Barcelona no es va aturar i va ser per la injecció de sang fresca. La dels fills de pagès de comarques veïnes, que van deixar l'arada al camp i anaren a la ciutat amb l'aixada al coll a enterrar morts, a picar pedra, a treballar la fusta, el guix, el ferro. A fer cistells, a treballar la pell i a fer sellons, collars, bridons i regnes, els estris que havien de dur els cavalls i les mules. Els que amb l'aixa a les mans obrarien la fusta de les naus a les Drassanes que s'estaven construint vora el port. Els que amb la cera de les abelles fabricarien ciris per vetllar els difunts i fer claror les vesprades. Els ebanistes, embogadors, esparters, espardenyers, fonedors, forjadors i serrellers, ganiveters, ollers, sabaters, forners, hostalers. I les dones de pagès que farien cintes i teixits i brodats i les que cosirien els sacs i els omplirien de palla, i aquest seria "el llit" tou que tindrien a l'hora de parir més ciutadans per alimentar la gola voraç de la infatigable, monumental i, aparentment, immortal ciutat de Barcelona.
 |
 |