25/10/2006

El Periódico -JOAN FRIGOLA-

Als mestres (als de debò, als que vivim i ens deprimim a les aules) se’ns acusa sovint de tenir una visió parcial, reduccionista i esbiaixada de l’ensenyament.

Tal vegada sigui cert, però què voleu que us digui: la quotidianitat i tossudesa dels problemes fan que els grans plans i els bons propòsits, senzillament, ens rellisquin. Ens agradaria que per una vegada, i encara que fos mentida, es posessin sobre la taula els conflictes de veritat. I per evitar als candidats l’esforç de rumiar, permeteu-me que us ofereixi quatre pinzellades de per o­n podrien anar els trets.

Les agressions verbals i físiques als mestres. Sí, aquestes mateixes que vosaltres qualifiqueu una i altra vegada de fets puntuals. ¿Quantes en caldran per reconèixer d’una vegada el que està passant i afrontar-ho?

El degoteig incessant de nou alumnat procedent d’altres cultures. ¿Quan dirà algú que, igual que és inevitable, és també un problema greu al qual no s’ha donat fins ara cap resposta realista i coherent? ¿Hem de continuar gaire temps dibuixant la política d’integració amb un complex històric de culpabilitat col·lectiva? ¿S’ha de seguir indefinidament confonent el respecte a la diversitat amb acotar vergonyosament el cap?

¿Hem d’acabar convertint l’escola en el magatzem dels fills mentre els pares treballen? ¿És això el que enteneu per conciliar la vida laboral, escolar i familiar?

¿Quan penseu explicar que amb la sisena hora (¿us ha sortit barata, eh?) heu tancat definitivament la porta a una solució que ja s’aplica en altres llocs de l’Estat (i que per descomptat us hauria sortit més cara)?

¿Com és possible que si mai com ara s’han dedicat tants recursos humans, materials, econòmics i temporals a l’ensenyament, els alumnes arribin a la fi de les seves etapes d’escolarització amb uns coneixements i unes capacitats tan pobres?

¿Quan hi haurà qui digui que les escoles són centres d’aprenentatge i no locals recreatius, ni cases de colònies permanents?

¿Qui dirà que l’aprenentatge requereix esforç, constància, treball, responsabilitat i un llarg etcètera de valors i actituds que hem anat anorreant de la nostra societat l’un darrere l’altre?

¿Per què fa la impressió que la família ha dimitit de la seva funció educadora primigènia i principal?

¿A qui cal recordar que cordar-se les sabates, fer servir els coberts i acceptar un no per resposta són aspectes que els nens han d’aprendre sense esperar que l’escola els ho ensenyi?

Ja ho veieu: no són només els mals de l’ensenyament. Nosaltres tan sols som el mirall del que ens envolta. No tenim res, no ens passa res que no hàgim après de fora. I primer de tot, de vosaltres, d’aquells que ara ens demaneu el vot. Però no oblideu una cosa: el vot no us el donem, us el deixem, i cada vegada amb més recança.

Aquesta és la carta del mestre, adreçada als candidats, que obre El Periódico 25/10/2006