Opinions
Articles d'opinió i manifestos
Índex d'aquesta pàgina
- Són respectables totes les opinions?
- Ciencia y anticiencia
- Les afirmacions de l'humanisme: una enunciació de principis
- Per la filosofia.
Manifest d'artistes, escriptors, científics i gent del món de la cultura
Són respectables totes les opinions?
Una de les normes fonamentals de convivència és el mutu respecte entre les persones. Què vol dir que totes les persones són respectables o dignes de respecte? Que hem d'abstenir-nos de destruir o de danyar a cap persona, és a dir, respectem una persona quan no ferim els seus interessos, quan no fem res en contra de la seva supervivència, la seva salut, la seva llibertat, la seva tranquil·litat, i, en general, el seu benestar. Per extensió diem que respectem una cosa, per exemple el mobiliari, el medi ambient o un paisatge, quan no fem res per destruir-la o danyar-la. Només els éssers vius tenen interessos; però destruir o danyar béns mobles o immobles, el mobiliari urbà o un paisatge, normalment va en contra dels interessos de les persones i animals.
El respecte envers les persones i animals és un valor poc discutible. Provocar innecessàriament dolor físic o psíquic és dolent. Però, les opinions de les persones són també totes respectables? Hi ha una falsa idea generalitzada que identifica la tolerància amb el respecte indiscriminat de les opinions.
Respectar és no fer res en contra dels interessos d'algú. Els interessos d'una persona o animal són els factors objectius del seu benestar. El benestar d'una persona o animal serà proporcional a la satisfacció dels seus interessos. En especial l'interès més bàsic de qualsevol persona o animal és viure. La supervivència és una necessitat, és un interès primari dels animals. La vida de qualsevol persona és sagrada i màximament respectable. També ho són les seves opinions? Podem dir el mateix de les nostres opinions i idees? Quins són les necessitats i els interessos de les nostres opinions i idees? Una magnífica història del pensament d'un respectat i estimat catedràtic d'Estètica, José María Valverde, porta per títol Vida y muerte de las ideas. La demostració de la falsedat d'una idea és la mort d'aquesta idea. Podem dir que Copèrnic, Kepler, Galileu i Newton, entre altres, varen contribuir decisivament a la mort de la idea segons la qual la Terra era el centre quiet de l'univers. Tots estem d'acord en considerar això una contribució positiva dels pares de la ciència moderna. Però, podem dir que els que van fer la revolució copernicana no van respectar la idea geocèntrica? Quins són els interessos i necessitats d'una idea? Continuant amb l'analogia podem dir que a diferència dels animals, l'interès bàsic o primari d'una idea és morir, si és falsa. I com de la majoria d'idees mai no podrem saber si són vertaderes, allò que ens interessa és criticar, és a dir, intentar demostrar la falsedat de les nostres idees. Només ens interessa la supervivència de les idees vertaderes, volem destruir les idees falses. I per això, una persona racional que busca el seu benestar i la seva felicitat, critica i revisa les seves idees, i s'alegra quan aconsegueix destruir alguna idea falsa. Perquè, la supervivència i la felicitat dels humans es troba en relació directa amb la seva capacitat de criticar, revisar i destruir les seves opinions falses.
Per això no es pot dir que totes les idees són respectables, en el sentit de considerar totes les opinions són dignes de deferència, de sentiment de reverència. Totes les idees són criticables, revisables. Totes han de ser contrastades, justificades, avaluades.. i, si es demostra que són falses, rebutjades. Però així com la vida de totes les persones és sagrada, és summament valuosa i no té preu o valor d'intercanvi, per a una persona racional no hi ha idees sagrades. Hi ha idees més o menys valuoses, més o menys contrastades. No totes les opinions tenen el mateix valor. L'opinió injustificada d'un astròleg o qualsevol altre pseudocientífic, no té cap valor per a una persona racional. Els pseudocientífics quan l'encerten l'endevinen. O, com diu una dita marroquina, els horòscops menteixen fins i tot quan l'encerten. Els que afirmen que el virus de la sida no existeix o que el càncer es cura amb diapositives de catedrals gòtiques no tenen opinions respectables. Les opinions són vertaderes o falses. I les opinions que sabem que són falses han de morir.
Un fals pedagogisme considera la didàctica com una falsa i simple maièutica socràtica. Els adolescents no haurien de ser instruïts o rebre coneixements sobre cap matèria. El debat, la discussió lliure sobre qualsevol tema de ciències naturals o socials, d'ètica o de política portaria al vertader coneixement. Els alumnes, com l'esclau del Menó que demostra el teorema de Pitàgoras a partir de preguntes de Sòcrates, podrien donar a llum qualsevol coneixement vertader després d'un diàleg o discussió. El debat i la discussió democràtica podria determinar, per consens o tras votació, la cadena alimentària del voltor, o l'estructura molecular del benzè, o la bondat de l'eutanàsia o de la divisió dels poders. I això no és cert. Ni Atena, deessa de la saviesa, va sortir del cap de Zeus, ni dels caps dels nostres alumnes poden sortir la química orgànica, la física de partícules, la teoria ètica de Moore o la teoria de la justícia de Ralws. Una bona didàctica hauria de tenir clar que no totes les opinions que surten del cap dels nostres alumnes mereixen ser reverenciades. Cal reivindicar la instrucció pública. Una tasca de l'educador crític i racional és instruir sobre els coneixements que la cultura científica contemporània té sobre alguns temes i després, potser amb l'ajuda de la història i la filosofia de la ciència, indicar la diferència entre les teories científiques -criticables i revisables gràcies a les experiències sensibles o a les demostracions necessàries- i els dogmes religiosos o pseudocientífics -basats en arguments d'autoritat, falúlàcies o superxeries incontrastables.
El dogmatisme és l'antítesi de l'esperit crític. Però ser racional o crític no és equivalent a ser crèdul o frívol. Hi ha idees justificables, idees que han estat contrastades i que la ciència actual, paradigma del pensament racional, considera acceptables pel moment. No es tracta de dogmes de fe, pot ser que futures observacions o experimentacions demostraran que són falses. Però creure en aquestes idees contrastades està justificat, i creure en horòscops, parapsicologies, homeopaties... no ho està. Ser racional és creure només en aquelles opinions que estan justificades; no creure en més (com fan els dogmàtics) ni menys (com fan els escèptics radicals). No totes les opinions tenen el mateix valor. Hi ha moltes opinions que sabem que són falses, no són racionals o no estan prou justificades (les de les pseudociències, màgies...) i només són respectables en el sentit que el nostre interès és que morin.
Hauríem d'entendre la diferència entre el respecte a les persones i als seus sentiments (només no hem de tolerar als intolerants), i la crítica racional a les opinions que ens porta a menysprear les opinions falses o no contrastades. Aquest pensament racional i antidogmàtic no té res a veure amb la frivolitat de l'afirmació segons la qual totes les opinions valen igual o la creença dogmàtica que hi ha opinions indiscutibles. El pensament crític o racional es troba tan allunyat del dogmatisme com de l'escepticisme radical, tan allunyat de la frivolitat com del fonamentalisme integrista. Cal criticar les opinions i només acceptar provisionalment les contrastades i no refutades, i respectar sempre les necessitats i els interessos de totes les persones. La discussió crítica, la lluita d'idees (la dialèctica racional, crítica o revisionista) no té res a veure amb la violència física (dialèctica feixista dels punys i les pistoles) o sentimental de l'insult, la diatriba o l'apologia. Un pensador racional considera sempre que més important que ser amic de Plató, és ser més amic de la veritat i, especialment, ser enemic acèrrim de la falsedat, del irracionalisme i de les pseudociències.
Aquestes reflexions han estat motivades per la lectura d'un llibre de text de Ciències Socials de 1r d'ESO on s'equipara astronomia i astrologia, es dedica un apartat a "Astronomia i astrologia", i es defineix l'astrologia com una "disciplina que estudia les possibles relacions i influències entre els astres i les persones". Aquesta definició resulta inacceptable com a mínim des del segle XVII. A les acaballes del segle XX l'astrologia no és cap disciplina, no és ni ha de ser cap "matèria d'estudi i d'ensenyament", no és ni ha de ser considerada com a "una branca del coneixement". Les opinions astrològiques fa segles que són idees mortes. El diccionari de l'IEC defineix l'astrologia com a "pseudociència que tracta de les influències dels astres...". L'astronomia és una ciència i l'astrologia és una pseudociència, una falsa ciència, una ciència espúria i no respectable.
Pere de la Fuente, Aurora González Caballero i Salvador López Arnal, coordinadors del Grup de Filosofia i Història de la Ciència i de la Tècnica del Casal del Mestre de Santa Coloma de Gramenet
|·|Inici |·|
Ciencia y anticiencia
Hoy día está bastante extendida una actitud de rechazo a la
ciència. Esta actitud es lógica dados los desastres ecológicos que continuamente se producen: Chernobyl, el efecto invernadero, los envenenamientos de ríos y mares; o si pensamos en el poder de destruir y matar que la ciencia pone en nuestras manos: desde
Hiroshima y Nagasaki ya son muchos los países que disponen de
armas atómicas, pero es que además las armas convencionales han llegado a ser tan eficaces y baratas que cualquier grupillo puede formar un ejército a poco que se lo proponga. Por estas razones hay mucha gente que desconfía de la ciencia y la acusa de buscar su continua innovación sin pensar en las terribles consecuencias que provoca y muchos ven una equivalencia entre ciencia y destrucción o deshumanización.
Pero, aunque estas críticas a la ciencia estén muy
fundamentadas, tampoco podemos olvidar que gracias a los avances
científicos y tecnológicos hoy se curan enfermedades que hace años era impensable curar, que nuestra esperanza de vida ha
crecido y lo sigue haciendo, que hemos sido liberados de la
mayor parte del trabajo doméstico que hace no muchos años
ocupaba la jornada completa de las mujeres, que la capacidad de
comunicarnos o trasladarnos a cualquier parte del planeta es
enorme y que cada día sabemos más cosas sobre el mundo y sobre nosotros mismos lo cual sirve para alimentar a nuestra
curiosidad innata y nos hace evolucionar.
También es cierto que la mayoría de estos avances sólo están al alcance de una pequeña parte del planeta, los países desarrollados, y aun en estos países no todas las personas pueden disponer en la misma medida de ellos, por lo tanto es
legítimo y necesario aspirar, desde un punto de vista solidario,
pero también de forma egoista, para poder disfrutar de un
desarrollo sostenible, a que los avances científicos sirvan para
el progreso de todos y no para el beneficio de unos pocos, y a
que se haya medidas democráticas de control sobre las decisiones
que se tomen en el terreno científico y tecnológico, decisiones que pueden afectar profundamente a nuestras vidas y a las de
nuestros descendientes, por ejemplo, las referentes a las
aplicaciones de la energía atómica, la ingeniería genética o la contaminación industrial.
Algunas de estas actitudes de rechazo al desarrollo científico y
tecnológico están alimentadas por la nostalgia de un paraíso perdido, un reino del espíritu ajeno o antagonista de las leyes de la racionalidad. Así, alguna filosofía posmoderna propone la ruptura con la racionalidad, entendida ésta como los límites impuestos por una lógica de validez universal a nuestra forma de pensar. Esta ruptura hace que el discurso, liberado de las restricciones impuestas por la lógica, sea abierto, sincero, condicionado histórica y políticamente por la persona que crea ese discurso. Por lo tanto, ningún discurso tendrá más validez que otro, y no existe autoridad que pueda impartir conocimiento.
La opinión del científico o del experto valdrá lo mismo que la de cualquier otra persona aun en el caso de sostener cosas
opuestas, ya que al romperse los límites de la lógica, A y no A pueden ser simultáneamente ciertos. Para esta forma de pensar no hay verdades universales porque lo que uno dice está
condicionado por su sexo, su raza, su posición en la sociedad.
Dentro de este marco de rechazo al desarrollo científico, de
relativismo cognitivo y de tolerancia con todo tipo de ideas, es
donde se da el auge de las pseudociencias. Así vemos como, en
los medios de comunicación y en la opinión de mucha gente, se le da la misma credibilidad a hechos o leyes científicas
probadas y contrastadas, que a otras teorías abandonadas hace
siglos como la astrología, o que nunca han podido ser probadas
como la percepción extrasensorial; a la medicina oficial, con
todos los defectos que pueda tener, que al curanderismo o cosas
tan extrafalarias y crueles como el método Hamer para curar el
cancer.
Muchas de estas pseudociencias o paraciencias son, aparentemente, inofensivas y solo sirven para que el pícaro de
turno, a veces incluso la persona de buena fe, encuentre un modo
de ganarse la vida... o de ganar una fortuna aprovechandose de
la credulidad de la gente y de la necesidades que todos
tenemos de alcanzar objetivos como paz espiritual, salud,
conocimiento de nosotros mismos, saber cómo va a ser nuestro
futuro, adelgazar comiendo sólo lo que más nos guste. ¿Quién no desea alguna de estas cosas y quién no se siente menos persona por no tenerlas? Y si este deseo se nos presenta como
conseguible sin más que comprar el manual, o asistir a la
consulta del naturópata y comprar en su farmacia de olores o de
colores o de música relajante, o seguir las instrucciones del
guru que además dice ser seguidor de tal o cual corriente
espiritualista, o haber realizado sus estudios en tal o cual
universidad de medicina alternativa, ¿cómo puede uno resistirse
a estas ofertas tan tentadoras?
Pero a veces estas creencias o prácticas pseudocientíficas son perversas: algunas de ellas implican actividades sectarias que
apartan a las personas de sus familias y amigos para someterlas
a la voluntad del líder; otras, como el método Hamer para curar el cancer, causan sufrimientos innecesarios e impiden la
curación del paciente. Esta teoría parte de la idea de que el cancer es una enfermedad autoprovocada por un conflicto
emocional y que para lograr su curación es necesario que el que
lo padece sufra todos sus dolores y se aparte de todas las
formas que la medicina tiene de curar esta enfermedad como la
quimioterapia o las radiaciones.
Los medios de comunicación en su afán de dar a la gente lo que pide contribuyen al crecimiento y la difusión de estas
pseudociencias. Así vemos como los programas sobre ocultismos,
fenómenos paranormales, consultas radiofónicas de medicinas
alternativas o de dietas milagrosas nacen como hongos tanto en
los medios públicos como en los privados. Algunos parecen
barracas de feria por lo pintoresco de sus propuestas pero
otros pretenden tener un tono de respetabilidad, y,
paradójicamente si tenemos en cuenta sus ataques a la ciencia
oficial, un tono científico, que a menudo hace difícil
distinguir la ciencia buena de la que no lo es. En las librerías
se codean los libros de divulgación científica con otros sobre energías desconocidas, el poder de las pirámides o como influir en los demás. En la televisión se les da la misma cancha, sino más, a los programas sobre extraterrestres o percepciones extrasensoriales que a documentales sobre la naturaleza, y
apenas hay programas de divulgación científica que pueda
contribuir a mejorar nuestras ideas básicas sobre la ciencia.
Por otra parte, la lógica informativa hace que la noticia tenga
que ser extraordinaria, truculenta. Si la imagen de una virgen
llora sangre los periódicos le dedican media página, si se
descubre que alguien, por afán de notoriedad o cualquier otro
motivo, manipula la imagen para que aparezcan las lágrimas, esto
apenas merece tres líneas si es que llega a aparecer.
Aunque no es un problema de fácil solución, debe de haber alguna manera de que podamos distinguir lo que es ciencia de lo que es
una falsificación. Porque uno puede estar casi seguro de que la
fuerza de la gravedad es un hecho ciéntífico y asignarle
probabilidad cercana a cero a la teoría de que se pueden mover
objetos con la mente, es decir, podemos estar bastante seguros
de lo que ocurre en la ortodoxia científica o el delirio
paraciéntífico. Pero no siempre la distinción es tan sencilla y se pueden encontrar ejemplos en la historia de la ciencia de teorías revolucionarias que en su momento chocaron con la teoría aceptada en aquel momento y que acabaron imponiendose, por
ejemplo, la teoría de la relatividad frente a la mecánica de Newton. Pero aunque la distinción entre ciencia buena y mala no
sea un problema que siempre tenga solución no por ello debe
dejar de intentarse.
Veamos las particularidades de las componentes de una pseudociencia según el filósofo Mario Bunge:
-El grupo de personas especializadas en ese campo es una
comunidad de creyentes, aislada de otras comunidades, y que,
aunque se autodenominan científicos o tecnólogos, no ejecutan ninguna actividad científica. Por ejemplo, aquellos que se dedican a la astrología.
-La sociedad los tolera en los márgenes de la cultura oficial o
los apoya por razones prácticas: porque son un buen negocio o
por motivos políticos.
-Sus objetos de estudio son seres inmateriales e irreales como
espíritus, fuerzas, energías desconocidas, auras, el destino.
-Utiliza argumentos de autoridad: esto es sólo para iniciados,
no se ha llegado al nivel de espiritualidad o consciencia
necesario para acceder a ese conocimiento
-No toma presupuestos de otros campos de conocimiento ni tampoco
les hace aportaciones.
-Su problemática y objetivos se refiere a problemas prácticos de la vida humana: cómo sentirse mejor, cómo comunicarse con el más allá, cómo influir en los demás. Pero no a problemas de conocimiento sobre la naturaleza o el mundo físico. No se buscan leyes que sirvan para comprender y predecir hechos.
-Su metodología, si tienen alguna, es pobre y no contrastable,
no se respeta la lógica y en rarísimos casos se intentan
utilizar modelos matemáticos.
Pero ningún razonamiento puede acabar con la fe de un creyente,
por eso a veces una actitud escéptica y un poco de sentido del
humor son la mejor arma contra la mayoría de esas bobadas.
Aurora González Caballero, coordinadora del Grup de Filosofia i Història de la Ciència i de la Tècnica del Casal del Mestre de Santa Coloma de Gramenet
|·|Inici |·|
Les afirmacions de l'humanisme:
una enunciació de principis
Aquest manifest va aparèixer a la contraportada de la revista Free Inquiry òrgan del Consell per a l'Humanisme Democràtic i Secular.
- Confiem en l'aplicació de la raó i de la ciència per entendre l'univers i per resoldre els problemes humans.
- Deplorem els esforços per denigrar la intel·ligència humana, per pretendre explicar el món en termes sobrenaturals, i per buscar fora de la naturalesa la salvació.
- Creiem que la descoberta científica i tecnològica pot contribuir a la millora de la vida humana.
- Creiem en una societat oberta i plural i en la democràcia com a la millor garantia de protecció dels drets humans davant minories autoritàries i majories repressives.
- Confiem en el principi de separació de l'església i l'estat.
- Cultivem les arts de la negociació i el compromís com a mitjans per resoldre diferències i aconseguir el mutu enteniment.
- Estem compromesos en assegurar la justícia i l'honradesa en la societat i en l'eliminació de la discriminació i la intolerància.
- Creiem que cal protegir als que es troben en situació de desavantatge i als invàlids o discapacitats perquè siguin capaços d'ajudar-se a ells mateixos.
- Intentem anar més allà de les divisòries lleialtats mesquines basades en la raça, la religió, el sexe, la nacionalitat, el credo, la classe, l'orientació sexual o l'ètnia, i lluitem per treballar junts pel bé comú de la humanitat.
- Volem protegir i enriquir la terra, preservar-la per a generacions futures i evitar infligir patiments innecessaris a altres espècies.
- Creiem que cal gaudir de la vida aquí i ara i desenvolupar tots les nostres capacitats creatives al màxim.
- Creiem en el cultiu de l'excel·lència moral.
- Respectem el dret a la vida privada. Els adults madurs han de poder realitzar les seves aspiracions, expressar les seves preferències sexuals, exercir la llibertat reproductiva, tenir accés a atenció sanitària intel·ligible i informada, i a morir amb dignitat.
- Creiem en les bones costums comunes: altruisme, integritat, honestedat, sinceritat, responsabilitat. L'ètica humanística està subjecta al govern de la raó i la crítica. Hi ha estàndards normatius que descobrim junts. Els principis morals es posen a prova per les seves conseqüències.
- Estem compromesos a fons amb l'educació moral dels nostres fills. Volem fomentar la raó i la compassió.
- Estem compromesos amb les arts no menys que amb les ciències.
- Som ciutadans de l'univers i estem frisosos dels descobriment que encara s'han de fer en el cosmos.
- Som escèptics davant les pretensions no provades de coneixements, i estem oberts a idees noves i a la recerca de noves sortides en el nostre pensament.
- Afirmem l'humanisme com a una alternativa real a les teologies del desesper i a les ideologies de la violència i com a una font de significat personal ric i de satisfacció genuïna al servei dels altres.
- Creiem en l'optimisme més que no en el pessimisme, en l'esperança més que no en el desesper, l'aprenentatge en lloc de dogma, veritat en lloc s'ignorància, l'alegria més que no la culpa o el pecat, la toleràància en lloc de la por, l'amor en lloc de l'odi, la compassió per sobre de l'egoisme, la bellesa en lloc de lletgesa, i racionalitat més que no fe cega o irracionalitat.
- Creiem en la realització completa del millor i més noble del que som capaços com a éssers humans.
|·|Inici |·|
Per la filosofia
Aquest manifest, datat a Barcelona el 18 d'octubre de 1994, va ser signat per gent del món de la cultura
Els sotasignants, artistes, escriptors, científics i gent del món de la cultura en general, manifestem la nostra preocupació davant del nou projecte de Reforma Educativa, per la devaluació que suposa de les humanitats i, molt especialment, de l'ètica i la filosofia.
A l'hora actual, quan una profunda crisi sotraga moltes velles certeses, sembla que caldria potenciar els instruments crítics, en lloc de marginar-los en nom de consideracions més que dubtoses sobre rendibilitat i eficàcia. Sense la filosofia no només es fan incomprensibles els moviments culturals i artístics del nostre temps. També la mateixa eficàcia i rendibilitat de les actuals pràctiques científiques i biotecnològiques reclamen nous elements de reflexió, en el marc democràtic d'uns valors culturals que provenen de la tradició filosòfica i humanística.
Per tot això, esperem que els nostres responsables polítics reconsiderin l'esmentat projecte, en una clara demostració de la seva sensibilitat, tan sovint proclamada, respecte a aquests valors.
Barcelona, 18 d'octubre de 1994.
|·|Inici |·|
[· Publicacions |·| Jornades |·| Aforismes Manuel Sacristán ·]
Tornar a l'índex